En el cor de la història

Segon diumenge d’Advent C

La Paraula de Déu continua alimentant la nostra esperança. Que n’és de bella la primera lectura! Bella i prometedora. Hi ressona la pregària i l’auguri amb què  les sinagogues de la diàspora jueva, els darrers temps abans de Crist,  amb aquest text i d’altres desvetllaven, l’esperança d’un proper dia de glòria per la seva llunyana Jerusalem, model de societat perfecte. La flama de l’ideal futur cremava en la llar del seu amor a la humil realitat present.

En la Carta als cristians de Filip la nota dominant és l’amistat entre l’Apòstol i els seus deixebles col·laboradors. Les línies de l’autèntica amistat, no es limitaven a l’ara i aquí, sinó que segons Sant  Pau estaven destinades a confluir en allò que anomena “el Dia de Jesucrist”. És a dir més enllà de la història,  l’amistat autèntica té vocació d’eternitat.

Lluc, és l’únic evangelista que descriu el context històric precís on Joan Baptista comença la seva missió. No era un context fàcil, ni civilment ni religiosament. Gairebé tots els personatges que anomena evoquen records de corrupció. Per exemple el fet de citar a dos summes sacerdots simultanis –Anàs i Caifàs- quan de fet només ni podia haver un, ja indica que hi havia alguna cosa que no rutllava. En efecte, Anàs havia estat destituït pel governador romà, però continuava exercint una influència determinant sobre el seu gendre Caifàs.

També la nostra vivència del cristianisme es desenvolupa en un context concret social i polític. Avui  la corrupció ha provocat decepció en molts i  ha suscitat una excessiva burocratització, fins i tot de l’administració més propera, que ens asfixia i ens fa cercar la sortida de situacions insostenibles.

Joan s’havia consagrat de jove a l’ascètica del desert, escola de Déu i forjadora de veritables reformadors. N’hi havia molts d’altres d’ascetes en el Desert de Judà, però només ell va tenir l’audàcia de de portar l’ànima del desert al cor de la ciutat (Gomà). El seu missatge era únic: “Convertiu-vos”. Aquest text d’Isaïes que cita l’evangelista es referia als repatriats que creuaven el desert des de Babilònia a Palestina, però la comunitat cristiana li ha donat sentit de conversió: allò que és tort  es redreça, all que està enfonsat s’eleva, allò que és aspre se suavitza i el que és alterós s’aplana perquè el pugui entrar Crist.

Tots coneixem persones que aplanen, que afavoreixen la resolució dels problemes. Algú ha dit que els sants són els qui en cada època de la història han resolt els problemes. En l’extrem oposat hi ha les persones que de tot en fan problema o ho fan més complex. De quins volem ser? En iniciar-se una nova campanya electoral hem de recordar que als polítics els elegim perquè resolguin els problemes, no perquè en plantegin de nou.  El temps d’Advent té una dimensió de conversió:  cal mudar els hàbits i cal millorar en el més pregon.

En vigílies de començar l’Any de la Misericòrdia, l’eucaristia alimenta la nostra esperança, l’esperança de trobar sortides de futur sostenibles. Però per això cal que cultivem l’amistat veritable i cal que forgem el nostre esperit en la pregària, fent desert en la nostra vida. Si en les nostres vides obrim camins perquè el Senyor s’hi faci present anirem apreciant els valors autèntics i  el nostre amor es farà cada dia més generós.