sábado, 26 de diciembre de 2015

Perdre i retrobar Jesús


Homilia diumenge de la Sagrada Família (27/12/15)

Aquest diumenge de la Sagrada Família contemplem Josep i Maria que retroben Jesús en el Temple després de tres dies de creure’l perdut. Quina angoixa per uns pares perdre el fill! I quin goig quan el retroben. Deu ser un sentiment semblant a tenir un fill malalt, a témer perdre’l i després veure’l recuperat...

Però anant més a fons, em pregunto, quantes persones avui han perdut Jesús? Persones que creien i s’han refredat o han deixat de creure: Jesús ha deixat de ser el nord de la seva vida. I potser són persones de la nostra pròpia família. Aquests dies coincidim amb ells a taula. Quants pares em diuen: “els meus fills han deixat de practicar, no s’han casat per l’Església, no han volgut batejar els seus fills... Què hem fet malament? Hem volgut donar-los exemple i no n’hem sortit.” Aquests pares s’han d’alliberar de la culpabilitat: en l’educació d’una persona intervenen molts factors, al costat de la família hi ha l’escola, els amics, l’ambient general, l’ambient que creen els mitjans de comunicació social i també les pròpies decisions, les pròpies opcions de vida, les persones amb qui han decidit compartir la seva vida...I hi ha també, reconeixem-ho, les manques de coherència i de testimoni dels qui ens diem creients i practicants, que pot arribar a esdevenir escàndol.

Però de seguida aquests mateixos pares angoixats solen afegir: però els meus fills són bons, tenen valors, són solidaris... Certament aquesta és també una pràctica religiosa, la pràctica de les bones obres, encara que no es faci explícitament per cap motiu religiós. L’any de la misericòrdia que hem començat és un baròmetre per polsar la qualitat de la fe de cadascú...

Que n’és d’actual el llibre de Jesús fill de Sira!: “Fill meu, acull el teu pare en la vellesa, no l’abandonis mentre visqui. Si s’afebleix el seu enteniment, sigues compassiu...” La vigília de Nadal, a Roca i Pi, els avis cantaven nadales, animats per l’Oriol. Jo em fixava en ells: uns pocs cantaven, altres simplement somreien, molts d’altres semblaven absents de tot... Però hi havia un home jove, l’Alex, que hi té ingressats els pare i la mare. Era entendridor de veure no solament les mostres d’afecte i d’atenció envers els seus progenitors si no també amb els altres ancians de la residència. Aquest home és tot un exemple de compliment del quart manament: honraràs pare i mare que es fa extensiu a l’honor que mereixen tots els nostres ancians.

El dia de Nadal, a la sobretaula, la meva mare va llegir un escrit que ja va advertir que no era d’ella però que s’hi identificava molt, deia així: “Quan passin en mi els anys, i en aparença no sigui la mateixa, i em torni maldestre en els meus moviments, tingues  paciència, recorda les hores que vaig passar ensenyant a fer les mateixes coses que avui ja no puc resoldre sola. Quan em vegis perduda davant tota la tecnologia que em costa tant d’entendre, dedica’m el teu temps, recorda que vaig ser jo qui et vaig ensenyar les coses més simples per afrontar la vida. Si et repeteixo les mateixes històries, tot i que ja sàpigues el final, escolta’m. Quan eres infant, vaig haver d’explicar-te cents de vegades el mateix conte perquè t’adormissis. I si mentre conversem m’oblido d’allò que estem parlant, dóna’m temps per recordar i si no ho puc fer compren que potser no és important allò que conversem si no que per mi l’important és que m’escoltis i que estiguem junts.

Quan em fallin les cames, dóna’m la mà per recolzar-me com jo ho vaig fer quan vas començar a fer les teves primeres passes. Dóna’m el teu afecte, comprèn-me i dóna’m suport com jo ho vaig fer des del moment que vas néixer. Sempre he volgut el millor per a tu i sé com tu em vas estimar i em vas admirar. Avui sóc jo qui està orgullosa de veure com enfrontes la vida, de veure qui ets. Quan passin en mi els anys, això com t’he acompanyat jo, acompanya’m tu cap on porta el camí. Quan passin en mi els anys, continuem caminant junts.” Quan la mare va acabar de llegir aquest escrit els meus nebots, els seus néts adolescents, ploraven...

Anem a celebrar l’eucaristia, Jesús es tornarà a fer trobadís perquè el portem als altres amb les nostres bones obres. Tenim la certesa que al final de la història tots ens retrobarem amb Ell i ens omplirem d’alegria.

 

 

 

 

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.