Beneir i lloar

 

Beneir i lloar

Diumenge Quart d’Advent 21/12/15

Aquests dies ja respirem l’atmosfera del Nadal: les lluminàries i les músiques ens evoquen moltes coses viscudes, molts nadals passats... Però tots els reclams externs no ens haurien de distreure de l’essencial, que és invisible als ulls: Déu fet home, la Paraula feta carn. L’evangeli d’avui ens fa fixar l’atenció en la persona que més a prop va estar de Crist i que més ens apropa a Crist: la seva Mare. La pàgina de la Visitació descriu una escena entranyable. Els qui hem tingut el goig de viatjar a Terra Santa, recordem aquella pujada costeruda a Ain-Karim, fins a la casa de Zacaries i Elisabet. Maria fa un llarg viatge de tres o quatre dies i el fa de pressa, decididament, per anar-se a trobar amb la seva cosina gran i en estat, que la necessita. No pensa en ella mateixa, no és com avui diem autorreferencial, mira cap endavant i cap enfora... Jesús l’imitarà i de vegades farà també llargs viatges per anar a visitar unes poques persones: recordem la seva anada a Betània. Quants missioners ho han deixat tot per anar a trobar persones i comunitats... La salutació de Maria a Elisabeth devia ser ben segur “shalom”, pau i la trobada d’aquelles dues dones era una commoció interior.

Aquestes festes nadalenques és possible que ens trobem amb persones que habitualment no veiem o que veiem poc, familiars i amics. Procurem contemplar-los amb una mirada neta, profunda, lliure de prejudicis, una mirada de fe i saludar-los amb el signe de la pau. És la pau que ens desitgem en nadales i celebracions, hem de vetllar que no quedi en un so buit. I per això la misericòrdia és ben concreta i visitar un malalt, un pres, una persona difícil, és una obra de misericòrdia al nostre abast.

Elisabet rep la visita i li fa a Maria una: una benedicció i una benaurança. La benedicció s’ha repetit i es repeteix milions de vegades arreu del món cada vegada que es resa l’Ave Maria: “Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes”. De vegades m’he preguntat com sabia Elisabet que Maria havia de ser la Mare del seu Senyor: era també un missatge del cel, era la intuïció d’una dona senzilla, del poble, però pertanyent a la resta d’Israel que esperava el Messies, seguint la promesa de Miquees que hem escoltat a la primera lectura.

La benaurança és “feliç tu que has cregut”. I Maria respondrà amb un càntic de lloança: el Magnificat escrit en tantes llengües  en mosaics a la casa d’Ain Karim.

El llenguatge de benedicció i de benaurança, el llenguatge de ben parlar i de lloar els altres. Quin llenguatge tan oblidat en l’espai privat i el públic! Hem assistit a una campanya electoral sovint centrada en el descrèdit, en l’insult i en la violència verbal o física (no sé quina és pitjor). Però no cal culpar els polítics, quantes vegades també entre nosaltres hi ha desqualificacions i violència de moltes formes. Fem-nos el propòsit de parlar bé dels altres, de lloar allò que sigui lloable. No gastem energies en criticar o en blasmar.

Com hem cantat en el salm, demanem al Senyor, Déu de l’univers que aquest Nadal ens renovi. Que prop del pessebre experimentem la claror de la seva mirada... i serem salvats.