Jaume Aymar i Ragolta

La fe dels Apòstols en la resurrecció de Jesús va ser progressiva, barrejada amb dubtes i amb incredulitat.  És interessant de veure les dues reaccions dels deixebles: Pere veu el sepulcre buit, el llençol d’amortallar, el mocador, però no creu. Creurà més endavant, ho explica en el seu discurs als Fets dels Apòstols que hem proclamat en la primera lectura. En canvi, Joan, de seguida veu i creu. Joan havia participat de la intimitat del Senyor i de la proximitat amb Maria: és el deixeble a qui el Senyor confià la mare. I si clara era l’esperança de Maria, clara fou també l’esperança de Joan. Ho hem vist plasmat a l’encontre, al començament de la missa... Ens pot passar a nosaltres de manera semblant, quan mor una persona estimada: sentim el seu buit, veiem les coses materials que ha deixat, però ens costa de creure en la resurrecció. Quan mor una persona estimada cal una mirada de fe. Si vivim la intimitat amb Jesús tot signe, per petit que sigui, esdevé eloqüent. Pel qui c...

Fa pocs dies a la Contra de La Vanguardia, un astrofísic, Carlo Rovelli, deia: “la vida eterna és una maledicció, alegrem-nos de morir” i explicava “la vida eterna seria eternament avorrida per nosaltres: la pitjor de les malediccions”. Benet XVI, el papa emèrit i potser el millor teòleg del segle XX, deia que moltes persones rebutgen avui la fe perquè no perceben la vida eterna com una cosa desitjable, no volen la vida eterna sinó la vida present. Continuar vivint sempre ho perceben més com una condemna que com un do. Viure sempre sense un terme, seria  molt avorrit i a la llarga insuportable. Com va dir Sant Ambrós en el funeral del seu germà Sàtir: “La immortalitat és una càrrega més que un bé si no la il·lumina la gràcia”. No: la vida eterna no és viure eternament aquesta mateixa vida, sinó que és l’experiència de la plenitud, de l’abraçada definitiva amb Déu Pare. Una experiència que ja l’anticipem en aquesta vida, quan estimem i ens deixem estimar, quan estimem a la maner...

Les Set Paraules foren les set últimes frases que Jesús de Natzaret pronuncià durant la seva crucifixió, abans de morir, tal com recullen els Evangelis. Paraules que han impressionat a artistes de totes les èpoques, músics, artistes plàstics, paraules que han donat un gènere, el sermó de les set paraules: 1.      Pare, perdona'ls perquè no saben el que fan. (Lluc, 23:34), és com dir, si ho sabessin no ho farien. És una pregària de Jesús: perdó per a qui eren culpables de donar-li mort. Perdó als jueus, als soldats romans (que al final d'aquest versicle apareixen jugant-se la seva túnica als daus), a Judes que el va trair, a Pere que el va negar, als apòstols que van desertar a tots o, genèricament, a tota la humanitat. Diuen que la malaltia de l’ignorant, és ignorar la seva pròpia ignorància. Quanta ignorància hi ha al darrera de la ignomínia. Quant de mal que fa la ignorància! I d’altra banda, que atrevida que és! Jesús ha vingut a anunciar la saviesa. I el mé...

Estimats, Acabem la Processó del Silenci. El sant Crist, amb els portants. Maria Dolorosa, amb els congregants. Els armats a les escales. Els cantaires també. Molts de vosaltres acompanyant els passos al carrer del Temple. D’altres amb un ciri a la mà. Molts amb un silenci expectant. Una icona del que hem de ser. De vegades ens toca portar la creu amb dignitat, d’altres consolar els qui ploren. D’altres acompanyar en silenci. D’altres encara, lluitar contra el mal. I presidint-ho tot la façana de Santa Maria, l’església mare de la ciutat. Aquest és un acte d’església però el celebrem fora de l’església, als carrers i places de Badalona com un signe que hem de ser església en sortida, com diu el papa Francesc, que els cristians hem de deixar el clos confortable de les nostres seguretats i caminar colze a colze amb els nostres companys de camí. Ja ho fem, però avui això es fa especialment visible. Algunes persones heu vingut a la processó per complir una promesa, d’altres a pregar,...

En l’Any de la Misericòrdia, el signe del rentament de peus aquest Dijous Sant té una ressonància especial. Els peus es rentaven sobre tot als pelegrins, era per tant una obra de misericòrdia, pròpia de l’acolliment.  Conservo una fotografia d’un vicari, que ja va morir, el P. Giovanni Ferrando. Era un gran caminador. Pujant a peu a Montserrat un havia quedat enrere: li feien molt mal els peus. El P. Giovanni de vegades anava al davant, de vegades al costat, de vegades a darrera de tot, com ha de fer el bon pastor... En veure aquell pobre que havia quedat enrere, es va agenollar als seus peus, li va guarir les ampolles i li va fer una frega, sàviament, perquè pogués continuar caminant. És la millor imatge del bon pastor. De vegades cal caminar al ritme del més lent, a pensar o a actuar...  Tan important era antigament el rentament de peus que a la primitiva comunitat s’havia plantejat si no era un nou sagrament. Avui és un dia molt eclesial. Diu el Papa Francesc que l’...

Sonet amb estrambot pasqual a mossèn Miquel Huguet Ametller en el seu traspàs 22/24 de març de 2016 Gràcies Micau, per aquests sis anys de vida que has viscut jubilat al nostre costat conviure amb pau i joia no ens ha costat perquè has sabut estimar sense mida. Te’n vas prest i encara ens sembla mentida: ja enrere la Secretaria d’Estat... tot el que ens has deixat embastat ho completaràs, segur, en l’Altra vida. Afligit  per aquesta vella Europa ferida de mort també el dimarts sant a Crist sofrent el teu patir ens apropa. Els nens xilens cremats juguen cantant la seva veu travessa l’Oceà i el teu sacerdoci els duu de la mà. Ameller et deies per part de la mare: un esclat de flor blanca per a tu, ara

A la porta de l’església Benvinguts tots, especialment nens i nenes que amb els vostres pares i padrins, avis i tiets, heu vingut aquest diumenge a beneir palmes i palmons. Com us agrada de brandar els palmons i de picar les palmes, fent una escombra ben gran. Molts porteu llaçades de colors, alguns rosaris de sucre i d’altres adornaments... Altres porten rams d’olivera. La festa de la palma és molt i molt popular. I per alguns és la celebració més important de la Setmana Santa que avui comença, perquè la setmana, pels cristians no comença dilluns, si no diumenge. Diumenge és el primer dia de la setmana. La setmana pels cristians comença amb vestit de festa. Diumenge vinent, la Pasqua encetarà també cinquanta dies de joia i de trobada. Fa poc, parlant amb els pares de catequesi, una mare ens explicava que a casa seva de tant en tant, pares i fills es reuneixen per parlar. S’asseuen tots a la catifa i enraonen de com van les coses: les que van bé i les que haurien de millorar... D...

Diumenge cinquè de Quaresma 13/03/16 Diuen que si Sant Josep hagués acusat Maria d’adulteri, la Verge també hagués pogut ser lapidada. La trobada de Jesús amb la dona adúltera, doncs, devia ressonar especialment en el cor del Senyor.  La lapidació és un mitjà d’execució molt antic: consisteix que els assistents tirin pedres contra el reu fins a matar-lo. Com que una persona pot suportar cops forts sense perdre el coneixement, la lapidació pot produir una mort molt lenta. Dissortadament encara avui al món la lapidació continua: aquest procediment tan cruel està localitzat en països d’Àfrica, d’Àsia i d’Orient Mitjà, on es castiguen les persones que mantenen relacions sexuals il·lícites. La majoria de les víctimes de lapidació del món són dones. Aquesta tendència es pot veure clarament a Iran on 7 de cada 10 persones que esperen ser lapidades són dones, segons Amnistia Internacional. Quan aquells fanàtics porten al Mestre la dona sorpresa en adulteri, Jesús té la sang freda d...

Homilia diumenge IV de Quaresma 6/03/2016 Hem sentit moltes vegades la paràbola del fill pròdig o millor del pare que perdona. Però jo la vaig sentir especialment fa uns dies celebrant el sagrament de la reconciliació a la catequesi familiar de la parròquia. Vam tenir la sort que els nens i nenes havien estudiat la paràbola a l'escola i l'havien aprofundit a la catequesi. La van entendre molt bé, i el perdó posat en el context  de les relacions familiars pren un relleu especial. És als qui més estimem a qui hem de demanar més sovint perdó. Els catequistes havien previst que els nens i nenes no sols havien de reflexionar en allò que havien fet malament, si no que n'havien de parlar-ne  amb els pares. Un moment especialment intens va ser aquell que després de l'examen de consciència comunitari , un pare, que també és catequista, en nom de tots, va demanar perdó als fills per allò que els pares tampoc no fan bé. El perdó ha de ser recíproc... Després cada un s’ac...