Perdó en família i més enllà

Homilia diumenge IV de Quaresma 6/03/2016

Hem sentit moltes vegades la paràbola del fill pròdig o millor del pare que perdona. Però jo la vaig sentir especialment fa uns dies celebrant el sagrament de la reconciliació a la catequesi familiar de la parròquia. Vam tenir la sort que els nens i nenes havien estudiat la paràbola a l'escola i l'havien aprofundit a la catequesi. La van entendre molt bé, i el perdó posat en el context  de les relacions familiars pren un relleu especial. És als qui més estimem a qui hem de demanar més sovint perdó. Els catequistes havien previst que els nens i nenes no sols havien de reflexionar en allò que havien fet malament, si no que n'havien de parlar-ne  amb els pares. Un moment especialment intens va ser aquell que després de l'examen de consciència comunitari , un pare, que també és catequista, en nom de tots, va demanar perdó als fills per allò que els pares tampoc no fan bé. El perdó ha de ser recíproc...

Després cada un s’acostava individualment a rebre el sagrament: quines paraules més intenses i sinceres! Quina emoció la dels pares quan veien els seus fills rebent el perdó sagramental, i quina lliçó per als fills veure que els pares i les mares humils, també demanaven perdó.

​El Dr. Joan Mingüella, en el comentari del full parroquial d’aquesta setmana comenta així la paràbola que hem proclamat: “​El pare no surt a la recerca del fill, perquè respecta la seva llibertat, però vetlla i espera el seu retorn, per acollir-lo. Quan torna el fill, el pare el fa calçar (signe d’home lliure), li posa un anell (li retorna la filiació), i fa matar el vedell gras per menjar i celebrar-ho. És capgirar els manaments que complien els fariseus: en lloc d’allunyar els pecadors, els acull i celebra el retrobament ... però aquest és el comportament de Déu.” “Sense esperar les explicacions del seu fill", sense fer-li preguntes ni retrets, "el pare li restableix la seva dignitat perduda. ​El fill que havia marxat, pensa que no mereix res, i el que ha estat fidel, que mereix quelcom més: ambdós plantegen la seva actitud filial en termes comptables, però el pare no vol sentir parlar de mèrits, ell els estima a tots dos. Jesús intenta fer-nos conèixer Déu tal com és, i no pas com nosaltres l’imaginem. A vegades, com el fill gran, pensem que Déu és només el nostre de Pare, i oblidem que és el Pare de tots.”

La carta als cristians de Corint en una imatge molt expressiva ens recorda que “nosaltres fem d’ambaixadors de Crist”.  Som en l’any sant de la misericòrdia i som ambaixadors del perdó, fins i tot en terra estranya, en àmbits aspres o poc coneguts. Mossèn  Ricard Barba, capellà de la Seu, expert en el món dels sicaris i col·laborador nostre a la parròquia, explica que la misericòrdia d’una banda és apropar-se al qui pateix, però també és entrar físicament en les perifèries de l’existència, també cal tenir misericòrdia amb “els assassins, els corruptes, els caps de les màfies, els senyors del poder econòmic del món que envien tants a la mort, els senyors de la guerra, els pederastes, els qui tracten amb esclaus...”  I es pregunta, com obra la Misericòrdia allí? Com ens endinsem en la companyia i en la presència d’aquests éssers humans, promotors i constructors de perifèria i de mort? Quin és el nostre paper allí, com a fills del Pare? També aquests gestors de la maldat són ferits en el camí i fills del pare. Les seves ferides produeixen mort i foscor en els altres, però a distància no els abastarem. Com ser misericordiosos amb tots?

Henri H.M. Nouwen, en un llibre preciós que porta per títol: “El retorn del fill pròdig. Meditacions davant d’un quadre de Rembrandt” i que probablement coneixeu, diu: “aquella imatge de l’abraçada del pare al seu fill em va commoure tant, perquè tot en el meu interior tenia ànsia que se’l rebés així (...) Poc a poc, la comunitat de l’Arca es va convertir en la meva casa. Mai vaig pensar que homes i dones, malalts mentals fossin els que posessin les seves mans en mi i que m’oferissin una llar.  Durant molt de temps havia estat buscant seguretat entre els savis i els intel·ligents sense adonar-me que les coses del regne es revelaven als senzills...”. Quan em miro les mans, sé que m’han estat donades perquè les estengui a tot aquell que pateix, perquè les posi sobre les espatlles de tot el que s’acosti i per oferir la benedicció que sorgeix de l’immens amor de Déu”.

Estimats germans i germanes, hem començat la missa demanant al Senyor que tingués pietat, és a dir, que ens ungís amb la seva misericòrdia, a la consagració recordarem que la sang de Crist és vessada pel perdó dels pecats, que en sortir de l’església sapiguem ungir també amb el perdó els nostres germans i donar la vida hora a hora per a la veritable reconciliació.