viernes, 25 de marzo de 2016

Homilia Dijous Sant 2016


En l’Any de la Misericòrdia, el signe del rentament de peus aquest Dijous Sant té una ressonància especial. Els peus es rentaven sobre tot als pelegrins, era per tant una obra de misericòrdia, pròpia de l’acolliment.  Conservo una fotografia d’un vicari, que ja va morir, el P. Giovanni Ferrando. Era un gran caminador. Pujant a peu a Montserrat un havia quedat enrere: li feien molt mal els peus. El P. Giovanni de vegades anava al davant, de vegades al costat, de vegades a darrera de tot, com ha de fer el bon pastor... En veure aquell pobre que havia quedat enrere, es va agenollar als seus peus, li va guarir les ampolles i li va fer una frega, sàviament, perquè pogués continuar caminant. És la millor imatge del bon pastor. De vegades cal caminar al ritme del més lent, a pensar o a actuar...
 Tan important era antigament el rentament de peus que a la primitiva comunitat s’havia plantejat si no era un nou sagrament.
Avui és un dia molt eclesial. Diu el Papa Francesc que l’església és una immensa majoria de laics amb una petita minoria de preveres i diaques al vostre servei. El bisbe de Roma parla d’una Església que és com una piràmide invertida, on el cim es troba per sota de la base. Per això els que tenen autoritat s’anomenen “ministres” i són els més petits de tots. Cada bisbe, servint el Poble de Déu  arriba a ser per la porció de poble que li ha estat encomanada, vicari de Jesús, que a l’últim sopar es va inclinar per rentar els peus als apòstols. I en un horitzó semblant, el mateix successor de Pere és el servent dels servents de Déu. Això demana tot un canvi de mentalitat de preveres i de laics.
Avui, Dijous Sant, dia sacerdotal, hem acomiadat un bon amic prevere, mossèn Miquel Huguet. Un prevere natural de Menorca, que va treballar durant més de trenta anys a Secretaria d’Estat del Vaticà i que els darrers sis anys de la seva vida es va retirar a Sant Jeroni de la Murtra. Les seves estades a l’antic Monestir, un indret de solitud i de silenci, les feia compatibles amb llargues temporades a Santiago de Xile, concretament a COANIQUEM, una corporació impulsada per un metge humanista, el doctor Jorge Rojas, que ajuda a nens cremats (allí les cremades de nens són molt més sovintejades) i que s’ha estès per diversos països d’Amèrica. Allí mossèn Miquel ha col·laborat pastoralment en el decurs d’aquests anys, amb la seva proverbial discreció . Com que el procés de guarició dels infants que s’han cremat sol ser llarg i no és bo separar-los de les seves famílies, des de la secció anomenada “Casa abierta” s’acull també les mares d’aquests nens i nenes i se’ls ensenya hàbits domèstics per prevenir les cremades. De quantes realitats de dolor i d’esperança ha estat testimoni mossèn Miquel en aquests darrers anys! De veure l’Església, podríem dir, des de la cúpula, ha passat a veure-la des de baix de tot, amb una visió complementària i, també, necessària.
Una bona amiga, Teresa Negre, una dona forta que s’ha dedicat tota la vida a la música i a ajudar els altres, m’ha enviat un vídeo que porta per títol “Díme como ser pan”. L’autora és Salomé Arricibita, una cantant de Pamplona, que es defineix a ella mateixa com “apassionada per la música, per la natura i atreta per la fragilitat humana”. Salomé va estudiar medicina i música i està convençuda que ambdues es complementen. Al vídeo musical es mostren fotografies bellíssimes d’infants, joves, adults i ancians, pobres però feliços, de diversos indrets del món, que van acompanyades de la veu melodiosa de la cantant. Salomé pregunta, tot cantant, al Tu essencial: “digues-me com ser pa, com ser aliment que sacia per dins, que porta la pau, digues-me com apropar-me a aquell que no té alè, al qui creu que és un conte riure i estimar. Digues-me com deixar-me menjar a poc a poc, entregant-ho tot, i omplint-me més, com ser per als altres en cada moment aliment i mannà... Tu que ets el pa de la vida, tu que ets la llum i la pau, tu que xopes la terra quan fas ploure el cel, tu que fas de mi el teu reflex, tu que abraces la meva debilitat, tu que sacies la meva fam quan torno de lluny, digues-me com ser pa que cura la injustícia, digues-me com ser pa que crea llibertat”. M’ha semblat una magnífica actualització del missatge de Dijous Sant.

Que aprenguem ser pa per als altres.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.