Deixem-nos contaminar

Diumenge XV de durant l'any 10/07/16

El text de l’evangeli segons Sant Lluc que acabem de proclamar, no diu en cap moment que es tracti d’una paràbola: més aviat és un relat, la narració d’un fet: un pelegrí atacat per uns bandolers i deixat al marge del camí. D’aquí ve el verb marginar i el substantiu marginat, el que es queda al marge.

Sembla evident que aquell home despullat, apallissat i mig mort devia moure a compassió. Però ni el sacerdot, ni el levita (tots dos religiosos) no es deturen, passen de llarg per l’altra banda, segurament per no contaminar-se. Aquesta fredor ens irrita, potser nosaltres hem fet aquest posat més d’una vegada, però Jesús no judica aquest personatges tan religiosos, simplement narra, assenyala la seva indiferència.

La beata Mare Teresa de Calcuta, que serà canonitzada el proper 4 de setembre al Vaticà, solia dir que el pitjor mal és la indiferència.  I amb obres més que amb paraules, va fer de bona samaritana atenent durant més de 45 anys, pobres, malalts, orfes i moribunds.

Ahir sentia que hi ha més de 5.000 persones sense sostre a Catalunya, la meitat de les quals a Barcelona, i persones amb problemes greus d’habitatge superen els 50.000: no cal anar a Calcuta.

Atendre una persona marginada demana temps. Aquell samarità va haver de “baixar del burro” una frase que fem servir sovint i que vol dir cedir. Es va atansar i va atendre personalment aquell pobre home, però amb molta saviesa no se’l va emportar a casa, si no que el va dur a l’hostal i després de dos dies el va confiar a l’hostaler fins que  ell tornés. Atendre els marginats demana professionalitat i feina d’equip, i demana, també saber posar una mitja distància que no ens impliqui fins a perdre la lucidesa. La germana Viqui Molins, tan lliurada a gent marginal, a qui coneix i tracta amb respecte i tendresa i per això és respectada per molts (excepte naturalment pels qui no es volen contaminar), descriu un fenomen molt real que ens passa d’alguna manera a tots els qui ens atansem a la marginació: que de vegades patim més nosaltres que no pas ells, que mal que mal, s’han acomodat a una situació. Trobar la distància apropiada!

Jesús amb aquest relat verídic fa passar a aquell mestre de la llei, de la teoria a la pràctica. Jesús porta a plenitud el que hem proclamat a la primera lectura: “la llei que avui et dono no és massa difícil per a tu, ni és fora del teu abast”.  “Qui és el meu proïsme?” Aquesta pregunta pressuposa que uns són proïsme i d’altres no. Potser el mestre de la llei s’arrengleraria espontàniament amb el sacerdot i el levita. La resposta de Jesús li fa entendre que el proïsme ja no és un concepte abstracte si no que té un rostre concret. Per això avui pregunta’t, qui és el teu proïsme? El P. Jesús Renau, jesuïta, en el seu llibre Cada dia escriu: “Obre una mica més els ulls. Qui tens davant? Un amic, una amiga, el pare, el company, la tieta, felicitats! No estàs sol. Estàs teixit d’amor (...) Són persones, són homes i dones com tu, segurament millors que tu: estimen, lluiten, estan sols o acompanyats, cansats segurament i continuen vivint. Felicitats.”

Que Sant Cristòfol, patró dels que fem camí, conductors i vianants, ens ajudi a tenir els ulls ben oberts a tots els qui enmig del tràfec de la vida, reclamen el nostre ajut. Que sapiguem tenir tothora envers ells una actitud veritablement cívica.