Tractat d'amistat

Abraham era conegut com a “l’amic de Déu”. A aquesta amistat hi arribà gràcies a moltes proves.Avui el trobem parlant amb Déu talment com un amic parla amb el seu Amic. És valent aquest regateig –tan oriental- d’Abraham amb el seu Amic... Què hauria passat si Abraham hagués insistit fins al final? Fins i tot en la hipòtesi que no hi  hagués justos a Sodoma, l’hauria destruïda. El Senyor salva a  Lot, el just que havia acollit als forasters.

Deia Santa Teresa: “Oración no es otra cosa sino tratar de amistad, estando muchas veces tratando a solas con quien sabemos que nos ama.” Pregar com un amic parla al seu amic.

Jesús prega amb el seu Pare li diu Abbà (pare) i amb un to encara més íntim Abbi (el meu pare) i ens convida a tots a fer l’experiència d’aquesta filiació personal, íntima i tendra.

El gran pecat de Sodoma i Gomorra va ser voler abusar amb violència de l’hoste, de l’estranger, del nouvingut, del missatger de Déu... En una cultura on l’hospitalitat era sagrada, aquest abús era molt greu: era pecar contra l’hospitalitat.Fixeu-vos que Jesús per glossar el parenostre posa també un exemple d’acolliment, d’hospitalitat: acollir l’amic en un en hora aparentment inoportuna. Tots en tenim alguna experiència. Per un amic les portes del cor i de casa sempre han d’estar obertes.  L’altre exemple és casolà: la relació dels pares i els fills. Els pares sabeu que la resposta a la demanda ha de ser proporcionada. Quan un fill us demana una cosa no podeu donar-li una altra, no el podeu enganyar. En qualsevol cas li heu de raonar els motius pels quals potser li cal esperar o fer-li entendre que allò no li convé o no és al vostre abast. De vegades ens sembla que demanem a Déu una cosa bona i ell ens en doni una altra... El que passa és que li demanem allò que ens sembla necessari i Ell ens dóna allò que és convenient. El temps ens ho mostra... era el més convenient.

Si l’amistat humana s’ha de cultivar, més encara l’amistat divina. La pregària és la respiració de la Fe (Gomà). Sense la pregària que ens ajuda a reconèixer la nostra petitesa i, per tant, la grandesa de Déu, la fe s’esllangueix. Quants ateismes provenen de la mandra de pregar..! Hem de pregar amb la confiança d’un fill que s’adreça al seu Abbà, el seu pare estimat.

Jesús acaba la seva catequesi sobre el parenostre aconsellant-nos que demanem l’Esperit Sant. I demanar l’Esperit Sant no és demanar quelcom vague o teòric. Recordem que l’Esperit Sant es manifesta en els seus set dons: saviesa, intel·ligència, consell, fortalesa, ciència, pietat, temor de Déu. Tots aquets dons són els que hem de demanar. La saviesa de comprendre la meravella de Déu i d’assaborir allò que la vida ens va regalant, la intel·ligència d’aprendre a llegir entre línies el sentit amagat dels esdeveniments,  el consell de descobrir el camí de la santedat, de la plenitud de l’amor, la fortalesa per superar les dificultats...Em recordo de la Remei, una dona de fe. Havia sofert set operacions quirúrgiques. I em deia:“no li demano al Senyor la salut, li demano fortalesa.”  I encara la ciència de judicar amb rectitud, la pietat com a confiança filial, el temor per defugir de tot allò que ens pugui separar radicalment d’Aquell a qui estimem...

La carta de l’Apòstol ens ha recordat el perdó generós de Déu. Que aprenguem a perdonar per rebre així el perdó que Déu ens ofereix.