Jaume Aymar i Ragolta

Homilia diumenge 3 de Pasqua Al salm responsorial hem lloat al Senyor que ens dóna seny. Què n'és d'important el seny, el sentit comú, la justa mesura, el bon criteri! I quants mals es deriven dels comportaments desassenyats...! Antigament a les campanes se'ls donava el nom de “seny”, el seny de les hores, perquè assenyalaven el moment oportú. Avui a la trobada de campaners de Catalunya a Òs de Balaguer, potser ho recordaran... Fa 172 anys Jaume Balmes va escriure un llibre que es va estendre arreu i que es deia El criterio : és el criteri que es deriva del seny per poder accedir a les veritats objectives.  I el papa del seu temps, Lleó XIII, a qui Balmes va conèixer personalment, tenia El criterio com a llibre de capçalera... Al costat oposat del seny hi a la rauxa, l'arravatament, l'exaltació, l’impuls, de vegades el rampell. És molt humà tenir rampells.. Els apòstols, alguns més que d’altres, eren rampelluts, impulsius... De vegades a l’evangeli un ram...

Sant Tomàs és un dels apòstols més populars. Encara en la nostra parla ens han restat dues frases que  s’hi refereixen directament: “Jo com Sant Tomàs, si no ho veig, no m’ho crec”. Fa referència a la comprovació fefaent: voler tenir les dades de l’experiència directa... Però s’ignora que aquesta frase cal situar-la en el seu context. Tomàs, l’anomenat “el bessó” ja havia mostrat la seva perplexitat quan li havia dit a Jesús: “Senyor, si ni tan sols sabem on aneu, com podem saber quin camí hi porta?  (Jn 14, 5) O quan es temia que Jesús fos apedregat, va dir generosament: “Anem també nosaltres a morir amb ell” (Jn 11, 6). Tomàs lluitava, es debatia entre la fe i la incredulitat. I això el fa molt humà i molt proper i dubtar és humà... però viure instal·lats en el dubte és inhumà. El dubte, purifica la fe, la fa més autèntica, però de fe sempre cal demanar-ne més: Senyor, doneu-nos més fe! I allí on la fe es posa a prova és en el cas d’una malaltia greu, o de la mort d’un...

He rebut una felicitació de Pasqua que diu: Crist és, en tot, la nostra vida. La seva divinitat és vida, la seva eternitat és vida, la seva carn és vida, la seva Passió és vida. Així ho va dir Jeremies: “Viurem a la seva ombra” (Lm 4,20). L’ombra de les seves ales és l’ombra de la seva Creu, l’ombra de la seva Passió. La seva mort és vida, la seva ferida és vida, la seva sang és vida, la seva sepultura és vida, la seva resurrecció és vida... Ell és blat i va ser mòlt en el seu cos, i va morir per donar molt de fruit en nosaltres. La seva mort és el fruit de la vida. Així doncs, “tot el que ha estat fet en Ell, és vida” (Jn 1,3s). (Sant Ambròs de Milà, In Ps. 36, 36s). Celebrem doncs, la vida. El Papa emèrit Benet XVI -que ha fet 90 anys- deia que a Jesús el van matar però que no li van arrabassar la vida perquè Ell és la font de la vida. Aquesta quaresma, un grup d’amics, voluntaris la Catedral i de Sant Jeroni de la Murtra, vam visitar el Monestir de Sant Benet de Montserrat. Le...

Vetlla Pasqual 2017 “Realment el Senyor ha ressuscitat!”. Aquesta és una de les confessions més primitives de la comunitat cristiana, és la que els constitueix comunitat Pasqua ha canviat la situació dels homes  i dones respecte a Déu. Després del Divendres Sant els deixebles es dispersaren esporuguits, covards, però per Pasqua es tornen a congregar perquè el seu cor va comprendre tres coses: En primer lloc que la resurrecció de Jesús és la gran resposta de Déu Pare al silenci de la creu. Molts s’han preguntat en el decurs de la història: “Com és que Déu calla davant de la mort del seu Fill? Com és que no va intervenir?” Els ateus diuen: “Déu calla perquè no existeix: estem sols.” Els deistes -és a dir els que accepten Déu racionalment, i no creuen en la Providència diuen- “Déu calla perquè no intervé en la història dels homes, ens l’hem de fer nosaltres aquesta història.” Els creients diem senzillament: “A la creu Déu calla perquè plora” (Cf. J.M. Esquirol).  Sí, la res...

D Homilia Aquest matí hem celebrat el tradicional Via Crucis a Roca i Pi. Estava molt ben preparat per les Germanes Dominiques: cada estació anava acompanyada d’una actualització, de la Passió del món... Però el sol pas pel passadís de la Residència on hi ha tants ancians en cadira de rodes, alguns amb oxigen, d’altres absents... ja és tot una meditació de Divendres Sant. Alguns hi teniu persones estimades que aneu a visitar... Fa impressió. Un es pregunta el per què de l’ancianitat, de la malaltia, del deteriorament físic i psíquic. És el nostre futur. El de molts... La paraula “Passió” expressa passivitat. Hem escoltat com Jesús es mostra pacient durant tota la seva Passió. No es defensa, no reacciona aïradament. Però alhora es mostra valent, ferm, decidit, respon amb justesa, parla amb paraules plenes de saviesa. Maria també es manté ferma enmig del dolor, Maria Magdalena, les dones, Joan, romanen a prop de la Creu... Per difícils que siguin els moments que ens toqui viure...

Avui dins de la litúrgia a moltes parròquies i centres de culte es commemora un gest molt significatiu de Jesús abans del Sant Sopar: els mossens, seguint l’exemple del Mestre, rentem els peus a un grup de persones que representen els apòstols. El P. Eduardo Sanz, carmelita, explica que per entendre aquest gest no hem de pensar en els nostres carrers asfaltats i amb clavegueres. En temps de Jesús en els estrets carrers de terra s’hi tiraven restes orgàniques i el menjar dels animals. A més, poques persones usaven calçat i els que el portaven es limitaven a unes simples sandàlies. Rentar-se els peus en entrar a casa era, doncs, un ritual obligat i necessari. En les famílies riques, ho feien els esclaus. En les famílies pobres, la mare, l’esposa o les filles. Per als jueus era una cosa tan humiliant que un rabí podia demanar qualsevol servei als seus deixebles, excepte aquest de rentar els peus”   Jesús, voluntàriament, es va posar en el lloc dels esclaus i de les dones. Va indicar...

Diumenge de Rams 2017 A la porta de l'església Heu vingut a beneir palmes i palmons i rams d’olivera. Petits i grans. Pares, avis, padrins. Sigueu tots benvinguts. Us explico una història veritable. Hi havia un nen que es deia Domènec i que tenia molta traça a fer figures de plastilina. Va a estudiar Belles Arts i va arribar a ser un  bon artista. Un dia – d’això fa seixanta anys- estava decorant el baptisteri d’una església, (Betlem a la Rambla de Barcelona). Tot d’una, encara no se sap per què, va caure de la bastida i es va partir la columna: va quedar paraplègic. Va haver d’estar tres anys al llit . Poc a poc es va anar recuperant, va ser una gran lluita personal, però va tornar a dibuixar i a pintar i a esculpir i a fer mosaics i vitralls. Aquest artista –avui ja és molt vellet-  té més d’onze mil obres inventariades i uns 40.000 dibuixos. Una de les seves obres més conegudes és el Sant Benet que hi ha al peu de la porteria de Montserrat. Es diu Domènec Fita i v...

En l’evangeli que hem proclamat, es veu ben clar que la visió del temps de la vida i de la mort de Jesús, és molt diferent de la que tenien els jueus. Per això a Jesús li deien endimoniat i fins i tot el volien apedregar. Els parla a un altre nivell, molt més profund. Els qui guarden les paraules que jo he dit no tastaran mai la mort, diu. No diu pas: “no moriran”, sinó no “tastaran la mort” i  què és tastar la mort? Humanament un fracàs, una malaltia greu, la mort d’una persona estimada, el final d’una etapa... podríem dir que són “tasts de mort”. Però en realitat no és així, perquè per un cristià ni el fracàs ni el dolor no són mai del tot experiències de mort, sinó que a la llum de la fe, són experiències de vida, experiències que ens ajuden a relativitzar, que ens fan madurar i créixer com a persones. Per al cristià no hi ha mals absoluts. La veu castellana ho ha dit amb saviesa: “ no hay mal que por bien no venga ”o “ mal es sufrir pero sufrir mal es mayor mal ”. Recordo u...

Diumenge V de Quaresma Recordo de petit haver sentit de l’àvia una conversa parlant d’una persona malalta: “només se salvarà si hi ha un miracle, i avui aquests miracles ja no passen.” Em va impressionar: com podia ser això? És que abans la gent era millor que ara, és que Déu actuava més que no pas ara, és que hi havia més miracles que ara? Anem a l’arrel: miracle vol dir cosa admirable, cosa digna d’admiració. Una guarició física o una resurrecció poden ser miracles, però hi ha d’altres coses que també són dignes d’admiració, per exemple que una persona sense papers, sense sostre, sense feina, trobi aquestes tres coses i pugui redreçar la seva vida.  O que una relació que s’havia trencat es refaci. Aquests miracles estan en la nostra mà i tots en podem haver estat testimonis. En la manera d’entendre del món semita, més enllà de les aparences hi ha gent que pensem que és viva i és morta i hi ha gent que creiem que és morta i és viva. Hi ha persones mortes en vida, morts viv...