De vius i morts

Diumenge V de Quaresma

Recordo de petit haver sentit de l’àvia una conversa parlant d’una persona malalta: “només se salvarà si hi ha un miracle, i avui aquests miracles ja no passen.” Em va impressionar: com podia ser això? És que abans la gent era millor que ara, és que Déu actuava més que no pas ara, és que hi havia més miracles que ara? Anem a l’arrel: miracle vol dir cosa admirable, cosa digna d’admiració. Una guarició física o una resurrecció poden ser miracles, però hi ha d’altres coses que també són dignes d’admiració, per exemple que una persona sense papers, sense sostre, sense feina, trobi aquestes tres coses i pugui redreçar la seva vida.  O que una relació que s’havia trencat es refaci. Aquests miracles estan en la nostra mà i tots en podem haver estat testimonis.

En la manera d’entendre del món semita, més enllà de les aparences hi ha gent que pensem que és viva i és morta i hi ha gent que creiem que és morta i és viva. Hi ha persones mortes en vida, morts vivents, persones que viuen aïllades, sense relacions ni projecte de vida, ni res, persones sense alegria, estan ben mortes... i hi ha també persones que ja han mort però que en canvi romanen ben vives perquè la seva obra, el seu exemple ha transcendit, o els seus seguidors porten encara la seva empremta. Això s’esdevé en els casos dels fundadors, dels sants... Dels que moren lliurant la seva vida per una causa noble, es diu a l’Alcorà: “no digueu que són morts, perquè viuen” (Alcorà, 35, 22)

Llàtzer fou ressuscitat per Jesús, però humanament va tornar a morir. La seva resurrecció només és un signe, una anticipació de la resurrecció dels morts... El que passa és que Jesús no va diferència entre viure aquesta vida i viure després de la vida. La vida és vida ara i en el més enllà. I la mort és mort ara i en el més enllà. Jesús ha trencat totes les fronteres creades artificialment per la nostra ment (AYA, El arameo en sus labios, 65)

El que són admirables són els canvis que s’esdevenen en aquest passatge de l’evangeli. Per exemple Marta que passa d’una fe encara vaga en la resurrecció (“jo crec que ressuscitarà quan tots ressuscitin el darrer dia”) a la fe en una resurrecció concreta: Jo crec que vos sou el Messies, el Fill del Déu que havia de venir al món. D’una esperança més o menys difusa en el més enllà a un retorn immediat a la vida. Totes dues germanes diuen la mateixa frase: “Senyor, si haguéssiu estat aquí el meu germà no hauria mort”. És una frase que, implícitament, la podem dir tots nosaltres. Mirat en negatiu seria la convicció de l’ateu: si realment hi hagués Déu no hi hauria mort. Mirat en positiu és un acte de fe: el nostre Déu és un Déu de vius. Com sigui, la diuen les dues germanes, però així com en el cas de Marta va acompanyada després d’una catequesi de Jesús, en el cas de Maria aquesta catequesi no va caldre. Probablement perquè ella que havia rentat els peus a Jesús, els havia perfumats i ja havia experimentat el seu perdó magnificent.

“Treure la llosa” és la llosa que ells mateixos havien posat. Hi ha moltes lloses que posem als altres o bé que ens autoimposem.

Encara un altre signe admirable: la fe d’aquells jueus que havien vingut a casa van creure en ell. I avui? Diuen que avui al món un 51% creuen en Déu, un 18% no hi creuen i un 17% estan indecisos. Però una quarta part –creguin o no- diuen que no saben allò que s’esdevindrà després de la mort. No saber no vol dir no creure, simplement és no saber i pot ser una postura humil. Els saduceus creien en Déu però no creien en la resurrecció. Ara per al cristià la fe en Déu sí que implica la fe en la resurrecció. Perquè com hem vist, segons Jesús, ambdues dimensions estan estretament unides. Hi ha una resurrecció espiritual per tot aquell que cregui de veritat i una resurrecció corporal. L’abat de Montserrat, el P. Josep Maria Soler, deia en una entrevista que la seva fe era treballada. Que quan va morir el seu pare va pensar: “ara tot el que prediques de la resurrecció als altres, t’ho has de dir a tu mateix.”

Cada eucaristia és una trobada amb el Crist ressuscitat, vivent entre nosaltres. Renovem la nostra fe en ell.