domingo, 9 de abril de 2017

Cobdícia i traïció

Diumenge de Rams 2017

A la porta de l'església

Heu vingut a beneir palmes i palmons i rams d’olivera. Petits i grans. Pares, avis, padrins. Sigueu tots benvinguts. Us explico una història veritable. Hi havia un nen que es deia Domènec i que tenia molta traça a fer figures de plastilina. Va a estudiar Belles Arts i va arribar a ser un  bon artista. Un dia – d’això fa seixanta anys- estava decorant el baptisteri d’una església, (Betlem a la Rambla de Barcelona). Tot d’una, encara no se sap per què, va caure de la bastida i es va partir la columna: va quedar paraplègic. Va haver d’estar tres anys al llit . Poc a poc es va anar recuperant, va ser una gran lluita personal, però va tornar a dibuixar i a pintar i a esculpir i a fer mosaics i vitralls. Aquest artista –avui ja és molt vellet-  té més d’onze mil obres inventariades i uns 40.000 dibuixos. Una de les seves obres més conegudes és el Sant Benet que hi ha al peu de la porteria de Montserrat. Es diu Domènec Fita i va fer  el paviment del cancell d’entrada de la façana de la Passió. Sabeu què representa? Diumenge de Rams! La festa d’avui, Jesús entrant a Jerusalem, aclamat per les multituds, amb palmes i palmons i rams d’olivera... En Domènec pot entendre molt bé la Passió de Jesús perquè d’alguna manera la va viure en carn pròpia. Va ser com morir i retornar a la vida. Quan es va recuperar, va esculpir el crist jacent de la Catedral de Girona, molt expressiu, impressionant... Només podem entendre Jesús si aprenem a morir i a ressuscitar amb Ell. Conmorir i conresuscitar, com deia el P. Fontdevila. Això vol dir si entenem les renúncies (voluntàries) i els fracassos (involuntaris) com a petites morts. I els èxits, de vegades sorprenents, de la vida, com a resurreccions. Que el Senyor ens ajudi a superar les proves de la vida i a ser allò que estem cridats a ésser.

Homilia en la missa de Passió

Avui molts som sensibles al mal ús del diner. La corrupció d’uns quants, els judicis per corrupció presents a totes les xarxes socials, han tingut un doble efecte: d’una banda ens han convençut que cal ser transparents i que la justícia ha de fer la seva feina, però de l’altra és com si el cos social hagués emmalaltit: avui tot són suspicàcies, prevencions, auditories, verificacions... La corrupció d’uns quants ha marcat la vida de tots.
Jesús havia dit ben clarament: “no podeu ser servidors de Déu i del diner”. I va ser traït per diner. Judes que, com els altres apòstols havia rebut el do de la vocació i havia rebut l’encàrrec de ser tresorer del grup, segons Joan evangelista (12,6) ja s’apropiava del diner destinat als pobres. Ja traïa la seva missió. Recordem el que va passar al sopar de Betània. Quan Maria, la germana de Llàtzer perfumava Jesús, Judes es va exclamar: “Per què no venien aquest perfum per tres-cents denaris i donaven els diners als pobres? I la reflexió de l’evangelista arran d’aquest comentari: “Això ho va dir, no perquè s’interessés pels pobres sinó perquè era un lladre i com que tenia la bossa dels diners, robava el que hi tiraven.” (Jn 12, 6) És dramàtic constatar que Judes va trair el Mestre, perquè probablement abans ja havia traït els pobres. I va vendre el seu Mestre, el seu referent, a preu d’esclau: trenta monedes de plata. Trenta monedes de plata era també la quantitat que va cobrar el profeta Zacaries per pasturar les ovelles portades a l’escorxador, en un passatge altament simbòlic. Probablement quan Mateu escrivia la Passió tenia ben present aquest passatge de l’Escriptura. Ho hem escoltat: Judes es penedeix i fins i tot llença les monedes al santuari, i els sacerdots, no les poden oferir –era diner impur- i les inverteixen per fer un cementiri de forasters, el camp de Sang (la sang de Jesús o la sang de Judes, no ho sabem) o camp del terrisser pel color roig de la terra.
Sobre Judes escriu el poeta:
“Duc una bossa amb les trenta monedes/totes tacades de sang innocent./Quan el sol ja s’enfonsa a ponent/l’argent em va cremant les mans fredes.”
La traïció de Judes fou gran i palesa, evident, però avui hi ha també tantes menes de traïcions, algunes tan subtils... Uns traeixen els seus principis, d’altres traeixen l’amistat (diuen que la traïció és el més oposat a l’amistat), d’altres traeixen la seva pròpia ocupació.
Mateu, l’autor d’aquesta Passió que hem proclamat, devia tenir ben present també la seva condició de recaptador d’impostos, d’home familiaritzat al diner i fins i tot al seu mal ús. I Jesús l’havia mirat amb misericòrdia i l’havia cridat. Mateu s’havia desenganxat del diner. I va invertir en la millor empresa, el Regne de Déu. Judes, dissortadament, no.
Sí. Avui som molt sensibles al mal ús del diner d’uns quants. Però la passió de Crist ens interpel·la. Faig bon ús dels diners? O procuro que el meu interès passi per damunt de tot? Sóc conscient del destí universal dels béns? Dono del que em sobra o aprenc a compartir? Tracto amb justícia els qui tinc confiats? Si sóc pare, educo els fills en aquests principis?
Estimats, la Passió de Crist, amb la conxorxa d’interessos humans que la va provocar, és dolorosament actual.
Celebrem que els just sofrent, ens redimeix, amb la certesa que el Senyor s’apiada també de les nostres traïcions.



No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.