jueves, 13 de abril de 2017

Homilia Dijous Sant 2017

Avui dins de la litúrgia a moltes parròquies i centres de culte es commemora un gest molt significatiu de Jesús abans del Sant Sopar: els mossens, seguint l’exemple del Mestre, rentem els peus a un grup de persones que representen els apòstols. El P. Eduardo Sanz, carmelita, explica que per entendre aquest gest no hem de pensar en els nostres carrers asfaltats i amb clavegueres. En temps de Jesús en els estrets carrers de terra s’hi tiraven restes orgàniques i el menjar dels animals. A més, poques persones usaven calçat i els que el portaven es limitaven a unes simples sandàlies. Rentar-se els peus en entrar a casa era, doncs, un ritual obligat i necessari. En les famílies riques, ho feien els esclaus. En les famílies pobres, la mare, l’esposa o les filles. Per als jueus era una cosa tan humiliant que un rabí podia demanar qualsevol servei als seus deixebles, excepte aquest de rentar els peus”  Jesús, voluntàriament, es va posar en el lloc dels esclaus i de les dones. Va indicar dues coses: que venia a servir i que no admetia que unes persones siguin considerades inferiors a les altres.
Rentar els peus és un preludi de la Pasqua i la clau per comprendre tota la vida de Jesús, que s’abaixà i es feu obedient fins a acceptar la mort i una mort en creu (Filips 2, 8)
Aquest any, tinc l’honor de rentar els peus a uns pelegrins de Badalona que acaben de tornar de Santiago de Compostel.la. Ja havien fet aquest pelegrinatge el 2004 i enguany han decidit repetir-lo. L’experiència els va unir tant, que no han deixat de trobar-se en aquests tretze anys. Que important és el pelegrinatge! A la primera lectura hem escoltat del llibre de l’Èxode, es convida a tenir el dia de Pasqua com un memòria i a celebrar-lo amb un pelegrinatge. Els més grans penseu: “jo ja no tinc edat per fer cap pelegrinatge.” Però hi ha un pelegrinatge interior, que tots el podem fer i és anar repassant la pròpia vida i la dels altres amb una mirada de fe. Recordar, és tornar a passar pel cor.
I altres “apòstols” són els beneficiaris d’un centre d’integració laboral del carrer de Sant Isidre... Aquest gest de rentar els peus  emociona molt pel seu significat: ens indica que ens hem de posar als peus dels altres, de tenir-ne cura, de servir-los...Cadascú ha d’entendre en què es concreta en la seva vida això de rentar els peus i de treballar per la igualtat.
La gent es pensava que a Jesús li arrabassaven la vida, però era ell que la donava voluntàriament “Aquest és el meu cos entregat per vosaltres, aquesta és la meva sang vessada per vosaltres...”. Que n’és d’important fer les coses voluntàriament!  Algú ha dit que l’Església és un gran voluntariat. Nosaltres aquí a Badalona en tenim un gran signe en les persones que cada any voluntàriament preparen la Processó del Silenci i altres actes. Enguany fa trenta anys de la recuperació d’aquesta Processó del Dijous Sant, l’acte d’Església al centre de Badalona que més persones mobilitza. La Processó s’havia deixat de fer perquè als anys setantes, en un context molt diferent a l’actual,  no es valoraven tant aquests tipus d’actes de pietat i fins i tot els qui portaven els passos se’ls donava una retribució. Avui la Processó del Silenci és un gran voluntariat: tothom hi participa generosament. Com en tants d’altres serveis de l’Església... Que sigui un signe del que ha de ser la nostra vida: posar-nos voluntàriament al servei dels altres.
Tant el rentament dels peus com l’eucaristia, Jesús demana que els apòstols els facin “en memòria seva”, recordant i actualitzant allò que ell va fer. El rentament de peus i l’eucaristia són tots dos record i memòria. Mirada al passat i actualització de present. Tots dos casos manifesten l’amor fins a l’extrem que hauria de ser el distintiu de tots els ministres de l’Església. El nou document per a la formació dels futurs preveres diu que “el prevere, membre del Poble Sant de Déu, està cridat a cultivar el seu dinamisme missioner, exercitant amb humilitat el deure pastoral de guia autoritzat, mestre de la Paraula i ministre dels sagraments vivint una fecunda paternitat espiritual” (Ratio, 33). I els futurs preveres han de ser educats de manera que no caiguin en el “clericalisme” ni cedeixin a la temptació d’orientar la seva pròpia vida cap a la recerca de l’aplaudiment popular...” (Ratio, 33). Abans d’ahir, a la missa crismal de la Catedral, el P. Víctor Xavier Macua, salesià, que celebrava els cinquanta anys de sacerdoci, demanava perdó públicament per les “dèries i intransigències” dels sacerdots. Està molt ben formulat... Que bonic és poder-nos dir les coses des de la caritat, fidels i preveres, la necessària correcció fraterna. Que bonic també és créixer i formar-nos conjuntament. El directori per al ministeri pastoral dels bisbes, n. 23, els indica que “per la formació dels candidats al presbiterat podran instituir el seminari metropolità, tant el major com el menor, o bé una casa de formació per a les vocacions adultes o per la formació de diaques permanents o de laics compromesos en l’animació pastoral”. Aquest és un signe del nostre temps: formació permanent i conjunta de preveres, diaques i laics compromesos.
L’Eucaristia: misteri càlid. Misteri per arraulir-nos-hi  a  prop. En l’himne que cantarem al final direm: “El Verb-carn amb la paraula/ muda en carn el que era pa;/ sang de Crist el vi es torna./ Si els sentits no entenen res,/n’hi ha prou amb la fe sola/ perquè el cor n’estigui cert.



No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.