En el funeral del meu pare
Parròquia de Santa Maria de Badalona, 29 de febrer de 2020
El meu pare formava part d’aquesta comunitat. Aquí va venir
per primera vegada amb motiu de la meva confirmació, juntament amb una vintena
de nois i noies de la parròquia. Era en temps de mossèn Ramon Boldú . Després
va venir quan la meva primera missa l’any 1986, ja en temps de mossèn Andreu
Pascual. I ha tornat en algunes celebracions assenyalades com la dels seus 90
anys, l’abril passat. Però dic que formava part d’aquesta comunitat perquè cada
diumenge des de fa sis anys, ell i la mare s’unien a la missa dominical, des de
casa. I tal com vaig dir l’endemà de la seva mort, penso que ell continua
formant part d’aquesta assemblea i que m’escolta. Gràcies a totes i a tots per
ser aquí fent-nos costat. Gràcies per l’estima que molts de vosaltres heu
mostrat envers els pares. Gràcies als companys preveres. Gracias monseñor Tomás
Jesús Zárraga, en su persona está la presencia de la comunidad de la Cartuja y
también la de la Iglesia Universal.
Les lectures que hem proclamat il·luminen allò que estem celebrant, però també la vida del meu pare il·lumina el sentit d’aquesta Paraula d’avui.
El profeta Isaïes en la primera lectura que hem escoltat diu
“Reconstruiràs les cases antigues, edificaràs sobre els fonaments de les
generacions passades i (...) et diran reparador de cases derruïdes. El pare
donava molta importància al passat, a la història, a la genealogia, a la
història de la família... Havíem tingut llargues converses. S’estimava molt a
les seves àvies (l’avi patern no el va conèixer i el matern va morir quan ell
era un infant) els seus pares, els seus oncles i tietes. En recordava anècdotes
i detalls. Li agradava explicar-nos-ho. De vegades aquella mateixa història
l’havíem escoltat moltes vegades però ara m’adono que ens l’explicava per
manifestar-nos la seva estimació. I als vuitanta anys va posar per escrit la
seva biografia. “Reparador de cases derruïdes” diu l’autor sagrat. I una altra
afició del meu pare fou la de l’arquitectura. Li agradava molt dibuixar i ho
feia molt bé i amb els anys va haver de reparar i condicionar alguns
habitatges. I aquí hi trobo una primera lliçó de vida: el passat és important,
tots tenim les nostres arrels i és bo de conèixer-les, i és bo de conèixer la
història perquè gràcies a que la història ha estat com ha estat nosaltres som
qui som i com som. Jo crec que l’afecció a la història em ve del meu pare. La
història que pot ser descrita, però que mai pot ser re-escrita.
El salmista es presenta com un pobre desvalgut que demana a
Déu que guardi la seva vida. I el pare, home molt treballador gastat per la
vida, en l’ancianitat ha après el que era sentir-se limitat i desvalgut. I s’ha
deixat cuidar. Ha passat la prova d’humilitat –afortunadament curta- de no
poder fer el que volia fer i d’haver de dependre d’altres persones. Aquest és
el nostre futur més o menys proper. Potser també algun dia haurem de dependre
d’altres persones. Al pare l’ha ajudat molt la seva fe. Aquella fe que en la
seva jovenesa va acompanyar mossèn Francesc Miquel, el seu director espiritual.
Recordo que ell, després de combregar es tapava la cara amb la mà i feia una
estona llarga de pregària.
L’evangeli ens ha presentat la vocació de Leví. A la vida hi
ha moltes crides. El pare un dia va sentir la crida al sacerdoci, però
afortunadament per nosaltres, va seguir una altra vocació que és la del
matrimoni. I al costat de la mare ha viscut 63 anys de matrimoni, amb un
prefaci de set de nuviatge. Els pares han estat per nosaltres un gran exemple
de sintonia i de complicitat malgrat les diferències dels seus caràcters. Ell i
la mare han respectat sempre la vocació dels seus quatre fills, encara que no
fos la seva. I ens han acompanyat en les nostres decisions i han participat
d’una o altra manera de les nostres empreses. Gràcies, moltes gràcies.
Ara fa dos dissabtes Déu va cridar el meu pare al seu
costat. La crida definitiva. El cridava a estar al seu costat per sempre. I ho
va fer de la manera més plàcida possible, tal com ell volia: A casa, al seu
llit, al costat de la mare, dolçament. Encara no feia dos dies que li havia
administrat a ell i a la mare la unció dels malalts. En dono gràcies a Déu.
Recordo que en una ocasió entrevistant l’abat de Montserrat,
Josep Maria Soler, li vaig preguntar directament per la seva fe. I em va
respondre: “És una fe treballada. Perquè quan va morir el meu pare vaig pensar:
ara tot el que dius a les exèquies t’ho has d’aplicar a tu mateix”. Sí és hora
de refermar la fe en la Resurrecció. És el que aquests dies intento fer. En els
meus trenta-quatre anys de ministeri he acompanyat moltes persones que heu
perdut un ésser estimat. Ara us entenc més que mai: el buit és molt gran, però
us he de dir que l’omplen també molts signes de resurrecció, quotidians, que em
donen la certesa que el pare ja viu a prop del Pare del cel. Ens cal només una mirada de fe. Això és el
que avui li demanem al Senyor: més fe.
I acabo amb aquest sonet, fet pocs minuts després de la mort
del pare.
i així ha estat: per a tu la nit millor
la d’anar a trobar-te amb el Senyor,
amb el cor, ben disposat, ardit.
M’has ensenyat tant, des de ben petit:
home humil, abnegat i treballador
tenaç, impacient i lluitador,
que sempre has estimat i amb fe has patit.
Mare, fills i néts et diem “a reveure”
tot i que encara ens costa de creure
et sentirem ben a prop cada jorn.
Com una moto -amb llantes Akront-
has emprès el darrer pelegrinatge
amb la llum de Crist, radiant, al teu front.
I les mimoses del teu Calonge estimat
omplen de llum el teu últim comiat.
Comentarios
Publicar un comentario