En el funeral del meu pare

Parròquia de Santa Maria de Badalona, 29 de febrer de 2020

El meu pare formava part d’aquesta comunitat. Aquí va venir per primera vegada amb motiu de la meva confirmació, juntament amb una vintena de nois i noies de la parròquia. Era en temps de mossèn Ramon Boldú . Després va venir quan la meva primera missa l’any 1986, ja en temps de mossèn Andreu Pascual. I ha tornat en algunes celebracions assenyalades com la dels seus 90 anys, l’abril passat. Però dic que formava part d’aquesta comunitat perquè cada diumenge des de fa sis anys, ell i la mare s’unien a la missa dominical, des de casa. I tal com vaig dir l’endemà de la seva mort, penso que ell continua formant part d’aquesta assemblea i que m’escolta. Gràcies a totes i a tots per ser aquí fent-nos costat. Gràcies per l’estima que molts de vosaltres heu mostrat envers els pares. Gràcies als companys preveres. Gracias monseñor Tomás Jesús Zárraga, en su persona está la presencia de la comunidad de la Cartuja y también la de la Iglesia Universal.

Les lectures que hem proclamat il·luminen allò que estem celebrant, però també la vida del meu pare il·lumina el sentit d’aquesta Paraula d’avui.

El profeta Isaïes en la primera lectura que hem escoltat diu “Reconstruiràs les cases antigues, edificaràs sobre els fonaments de les generacions passades i (...) et diran reparador de cases derruïdes. El pare donava molta importància al passat, a la història, a la genealogia, a la història de la família... Havíem tingut llargues converses. S’estimava molt a les seves àvies (l’avi patern no el va conèixer i el matern va morir quan ell era un infant) els seus pares, els seus oncles i tietes. En recordava anècdotes i detalls. Li agradava explicar-nos-ho. De vegades aquella mateixa història l’havíem escoltat moltes vegades però ara m’adono que ens l’explicava per manifestar-nos la seva estimació. I als vuitanta anys va posar per escrit la seva biografia. “Reparador de cases derruïdes” diu l’autor sagrat. I una altra afició del meu pare fou la de l’arquitectura. Li agradava molt dibuixar i ho feia molt bé i amb els anys va haver de reparar i condicionar alguns habitatges. I aquí hi trobo una primera lliçó de vida: el passat és important, tots tenim les nostres arrels i és bo de conèixer-les, i és bo de conèixer la història perquè gràcies a que la història ha estat com ha estat nosaltres som qui som i com som. Jo crec que l’afecció a la història em ve del meu pare. La història que pot ser descrita, però que mai pot ser re-escrita.

El salmista es presenta com un pobre desvalgut que demana a Déu que guardi la seva vida. I el pare, home molt treballador gastat per la vida, en l’ancianitat ha après el que era sentir-se limitat i desvalgut. I s’ha deixat cuidar. Ha passat la prova d’humilitat –afortunadament curta- de no poder fer el que volia fer i d’haver de dependre d’altres persones. Aquest és el nostre futur més o menys proper. Potser també algun dia haurem de dependre d’altres persones. Al pare l’ha ajudat molt la seva fe. Aquella fe que en la seva jovenesa va acompanyar mossèn Francesc Miquel, el seu director espiritual. Recordo que ell, després de combregar es tapava la cara amb la mà i feia una estona llarga de pregària.

L’evangeli ens ha presentat la vocació de Leví. A la vida hi ha moltes crides. El pare un dia va sentir la crida al sacerdoci, però afortunadament per nosaltres, va seguir una altra vocació que és la del matrimoni. I al costat de la mare ha viscut 63 anys de matrimoni, amb un prefaci de set de nuviatge. Els pares han estat per nosaltres un gran exemple de sintonia i de complicitat malgrat les diferències dels seus caràcters. Ell i la mare han respectat sempre la vocació dels seus quatre fills, encara que no fos la seva. I ens han acompanyat en les nostres decisions i han participat d’una o altra manera de les nostres empreses. Gràcies, moltes gràcies.

Ara fa dos dissabtes Déu va cridar el meu pare al seu costat. La crida definitiva. El cridava a estar al seu costat per sempre. I ho va fer de la manera més plàcida possible, tal com ell volia: A casa, al seu llit, al costat de la mare, dolçament. Encara no feia dos dies que li havia administrat a ell i a la mare la unció dels malalts. En dono gràcies a Déu.

Recordo que en una ocasió entrevistant l’abat de Montserrat, Josep Maria Soler, li vaig preguntar directament per la seva fe. I em va respondre: “És una fe treballada. Perquè quan va morir el meu pare vaig pensar: ara tot el que dius a les exèquies t’ho has d’aplicar a tu mateix”. Sí és hora de refermar la fe en la Resurrecció. És el que aquests dies intento fer. En els meus trenta-quatre anys de ministeri he acompanyat moltes persones que heu perdut un ésser estimat. Ara us entenc més que mai: el buit és molt gran, però us he de dir que l’omplen també molts signes de resurrecció, quotidians, que em donen la certesa que el pare ja viu a prop del Pare del cel.  Ens cal només una mirada de fe. Això és el que avui li demanem al Senyor: més fe.

I acabo amb aquest sonet, fet pocs minuts després de la mort del pare. 

“Bona nit i bona hora”, ens vas dir anit

i així ha estat: per a tu la nit millor

la d’anar a trobar-te amb el Senyor,

amb el cor, ben disposat, ardit.

M’has ensenyat tant, des de ben petit:

home humil, abnegat i treballador

tenaç, impacient i lluitador,

que sempre has estimat i amb fe has patit.

Mare, fills i néts et diem “a reveure”

tot i que encara ens costa de creure

et sentirem ben a prop cada jorn.

Com una moto -amb llantes Akront-

has emprès el darrer pelegrinatge

amb la llum de Crist, radiant, al teu front.

I les mimoses del teu Calonge estimat

omplen de llum el teu últim comiat.