Homilia en la mort del meu pare

Estimats germans i germanes,

El meu pare era ben conscient que se n’anava. Abans d’ahir li va dir a la seva néta Andrea: “em queda un filet de vida”. I així estat. Aquest darrer filet s’ha tallat plàcidament, a casa, al seu llit, amb la mare al seu costat, el fidel gosset Silver al seu costat i els qui estàvem a prop. Una mort que molts voldríem. No triem la nostra hora de la mort però el pare ha mort el dia 15 de febrer el mateix dia que va néixer el seu fill Josep, el meu germà, com dient-nos que morir és néixer a la vida eterna. L’abril hauria fet noranta un anys.

Vull donar gràcies públicament el pare – en nom propi i dels meus germans- pel do de la vida que un dia ens va fer i per la seva dedicació i la seva estima en el decurs de tants anys. Costa parlar-ne en passat. La primera lectura d’avui és de la carta de Sant Jaume, de qui ell fou tan devot. I és oportuna perquè estem passant una prova, una prova que ens referma.

El meu pare nasqué a Barcelona l’any 1929, l’any de l’exposició universal, però en el moment del seu naixement a casa hi havia molts pocs recursos. Els seus pares, els avis Jaume i Pepita foren dues persones tenaces que van haver de lluitar per obrir-se pas a la vida.  

El meu pare ha tingut un altre referent en la seva vida en les seves dues àvies. Especialment la iaia Quimeta –la famosa Donya Quimeta- del Poble Nou que fou mestre de quatre generacions, es a dir tingué alumnes que eren besnétes de les seves primeres alumnes. Encara hi ha persones grans que la recorden. El pare, que l’admirava, l’ajudava durant anys fer rebuts de l’Acadèmia del Puríssim Cor de Maria. I aquí tenim una primera lliçó de vida: el mestratge que és un reflex de Jesús Mestre.

Pocs ho saben però el meu pare hagués volgut ser capellà. I també monjo. M’ho va dir un dia que a la televisió es veien imatges d’un claustre: jo  hagués volgut ser com ells. I jo, adolescent, li vaig dir: com l’abat, per poder manar molt? I em va dir, sincerament; no, com el més humil dels monjos. Afortunadament per a nosaltres no va seguir aquesta crida. La lliçó del discerniment.

El meu pare s’ho ha guanyat tot en la vida. Ha estat un treballador infatigable. Durant tots els anys de la seva vida activa com a gerent de Manufactures Akront, ha estat el primer d’anar a obrir la porta de la fàbrica. I aquí tenim una segona lliçó de vida. El treball i fins i tot el treball manual.  Quan va morir l’avi, l’església es va omplir de treballadors, no solament dels que estaven en actiu sinó també dels qui havien hagut de ser acomiadats. I això diu molt.

Els meus pares fa 70 anys que es coneixen i s’estimen, 63 de matrimoni i 7 de nuvis. Han format i formen una unitat profunda. És gairebé impossible pensar en l’un sense l’altre. Aquesta unitat de cors i d’esperits no la pot trencar ni la mort. I hem vingut quatre fills i després nou néts. Que avui dins de gran tristor estem especialment contents i agraïts per tanta vida com ens han dat.

Estava al cas de tot, de la religió, de la  història, de la política, del futbol... res d’humà no li era aliè. I mirant la seva vida a poc a poc podem veure com es va anar adaptant a les noves circumstàncies. És cert que el feia patir tot: els fills, les noves tecnologies que el superaven, la política, la situació de Catalunya...

Avui, al voltant del cos sense vida del nostre estimat pare, sembla que Jesús ens digui: voleu més signe que aquest? Morir en pau en la pròpia llar, voltats d’estimació. És la mort que tots voldríem.

 Sonet amb estrambot floral en la mort del pare

“Bona nit i bona hora”, ens vas dir anit

i així ha estat: per a tu la nit millor

la d’anar a trobar-te amb el Senyor,

amb el cor, ben disposat, ardit.

M’has ensenyat tant, des de ben petit:

home humil, abnegat i treballador

tenaç, impacient i lluitador,

que sempre has estimat i, amb fe, has patit.

Mare, fills i néts et diem “a reveure”

tot i que encara ens costa de creure

et sentirem ben a prop cada jorn.

Com una moto -amb llantes Akront-

has emprès el darrer pelegrinatge

amb la llum de Crist, radiant, al teu front.

I les mimoses del teu Calonge estimat

omplen de llum el teu últim comiat.

Jaume Aymar i Ragolta