Enviats a estimar

Diumenge XXX de durant l’any

Homilia

Si diumenge passat escoltàvem una pregunta perversa plantejada a Jesús pels fariseus, sobre si calia o no pagar tribut al Cèsar, aquesta vegada és un mestre de la llei que, també amb segones li planteja al Senyor: “Quin és el manament més gran de la llei?” No pregunta amb voluntat d’interessar-se, ho sabia de sobres, si no per “posar-lo a prova”. Aquesta és una temptació rebuscada però sovintejada també en l’actualitat. Li preguntem a un altre alguna cosa, amb el desig de saber-ne una altra. I encara pitjor, de vegades aspirem a la veritat per mitjà d’una mentida...Cal purificar la nostra intenció.

I nova resposta intel·ligent del Senyor. Jesús uneix els dos manaments que estaven dispersos en la Torà (el llibre de la llei i la identitat del poble jueu)i els posa en el mateix pla i encara considera que un i altre són el pal de paller del qual penja tota l’Escriptura. I encara després hi afegirà el “com”: “Estimeu-vos els uns als altres “com” jo us he estimat.” En aquest “com” hi ha tota la grandesa i la novetat de l’evangeli.

La paraula “manament” ens sona una mica-força a imposició, però un teòleg de tant nivell com el papa emèrit, Benet XVI, escrivia amb paraules senzilles que l’amor no es pot “manar”, en el sentit d’ordenar. Com entendre doncs el manament de l’amor nou? L’ancià pontífex l’entenia en el sentit de devolució: Déu ha estat el primer en estimar-nos i nosaltres, en estimar, no fem altra cosa que retornar-li allò que ens ha donat. I això ho podem constatar quan som nosaltres els qui prenem la iniciativa, quan estimem i ens trobem que la persona estimada respon. En línia amb aquella dita de Sant Joan de la Creu: “on no hi ha amor, posa-hi amor i trobaràs amor.”  En castellà “mandar” significa també enviar. (Algunes persones encara en alguns pobles de les comarques gironines diuen “mandar’m-ho” en el sentit d’enviar-m’ho...). En aquest sentit Jesús ens envia a estimar. Estimar, no d’una manera egoista i possessiva si no d’una manera altruista i missionera.

Ja sabeu que ahir el Papa Francesc va rebre en audiència el president del govern Pedro Sánchez i, en un gest insòlit, va dedicar un  discurs a la delegació espanyola i va recordar que la missió dels polítics és "una forma molt alta de caritat i amor". Ja el seu predecessor, Benet XVI, té un llibre dedicat a la caritat política. Caritat i política són dues paraules molt desprestigiades en la nostra societat per una visió deformada d’ambdues. Per caritat s'entén freqüentment «almoina», «assistencialisme», la simple ajuda puntual que donem a algú i que no es planteja la lluita per la justícia. Per política se sol entendre «el que fan els polítics», identificant-la amb un entramat d'interessos, privilegis, manipulacions ..., «tots són iguals», diem, allunyada de les necessitats socials, aliena a nosaltres i en la qual no volem implicar-nos, lluny de la nostra vida quotidiana, una mica de tot allò que som espectadors i no actors.

No obstant això, necessitem les dues coses: viure la caritat i viure la política com una cosa pròpia, profundament humana i necessària per a construir humanitat. Però enteses d'una altra manera. La caritat és l'amor que ens fa capaços de posar per davant el que necessita l'altre, que ens porta a posar la vida a el servei que l’altre visqui, realitzi la seva humanitat i així creixem junts com a persones. En particular és la reacció davant el patiment de l'altre, especialment el patiment injust dels empobrits, que ens porta a fer tot el possible per eliminar aquest sofriment i a sentir que no hi ha excusa possible per no fer-ho. La política és l'activitat de tota la societat, de les persones, de les organitzacions socials, de les institucions ..., per a col·laborar a construir una vida social més justa i humana, unes relacions socials de major fraternitat.

El teòleg Leonardo Boff a Catalunya Cristiana en una entrevista que cal llegir, explica que “aquest Covid-19 ha caigut com un llamp sobre els dogmes del capitalisme i del neoliberalisme i els ha destrossat tots. L’essencial no és el lucre, sinó la vida, no és la competència, si no la cooperació, no l’individualisme sinó la interdependència, no l’assalt als béns i serveis de la natura sinó a tenir-ne cura.” I recorda que canviar està dins de la manera humana de fer.

Estimar una persona vol dir acceptar-la tal com és, però també vol dir acceptar que pugui canviar. És més només una persona pot créixer harmoniosament si se sent estimada. Ara anem a compartir l’àpat de l’amor, aquell que, si ens deixem, fa més estret els nostres llaços i més pregona la nostra estimació.