La muntanya del consol i la festa

Homilia diumenge XXVIII de durant l’any

Estimats.

La primera lectura que hem proclamat del profeta Isaïes, escoltada en el moment actual de pandèmia i d’incertesa, és profundament consoladora; promet amb unes imatges precioses, que “el Senyor farà desaparèixer... el vel de dol que cobreix tots els pobles, el sudari que amortalla les nacions”.  És a dir farà desaparèixer aquell dol que avui pràcticament tots els pobles de la terra estem sofrint pel flagell de la pesta que trastoca els nostres plans i ens impedeix programar res a mig termini. El profeta-poeta anuncia que el Senyor farà desaparèixer aquell sudari que amortalla les nacions per tantes víctimes de la covid-19.

I com ho farà perquè retrobem el consol? El camí és a la nostra mà: si tots sabem trobar el camí que puja a la muntanya del senyor. La muntanya és bíblicament el lloc de trobada amb Déu.  Sí, aquest temps estrany és un temps que ens possibilita aprendre els viaranys que ens conviden a pujar la muntanya del Senyor, un temps perquè aprenguem a fer pregària, a cultivar la interioritat, a dialogar amb l’Altre, ja sigui en la solitud i el silenci del confinament, ja sigui en la vida ordinària.

Però encara hi ha una altra imatge complementària que usa el profeta. És la imatge de l’àpat, del banquet. En aquesta muntanya el Senyor de l’univers prepararà un convit de plats gustosos i suculents, de vins rancis i clarificats. És a dir si aprenem la trobada amb Déu, aprendrem també la trobada joiosa amb els germans en allò que culmina totes les trobades que és la festa. Ara ens diuen que les celebracions han de ser a petita escala, que ens podem trobar només sis persones...Déu n’hi do si sabem redescobrir aquells que conviuen habitualment amb nosaltres. Si aprenem de debò a fer festa amb ells ens anirem preparant pel gran convit que el Senyor ens té reservat.

Els grans sacerdots i els notables del poble, en aquell temps ja devien fer festes, festes litúrgiques i festes mundanes. Però probablement els ritus i la rutina els havien fet perdre el sabor de la festa.  I Jesús  els dóna dues pistes que són vàlides també avui per nosaltres: per anar a la festa cal senzillament voler fer festa. Voler celebrar. I no cercar excuses raonables que semblen més rendibles.  Si fem un ús merament utilitari del temps no entendrem mai la gratuïtat de la festa, de la manifestació de la joia de viure i de creure.

L’altra pista és posar-se el vestit de festa, és mudar-se, com diem en català. Mudar-se és el símbol de canviar. Per fer festa cal també convertir-se és a dir girar-se deixar de mirar exclusivament cap a nosaltres mateixos i mirar cap allà on es troba la llum.

En aquest temps difícil també aprenem a assaborir més els detalls de la quotidianitat i les celebracions familiars en la intimitat ens resulten més autèntiques. Però aquestes festes senzilles són el símbol de la festa universal dels pobles.

D’ella, d’aquesta festa universal, en parla el Papa Francesc quan a la seva tercera encíclica, Germans tots -aquesta que va signar la setmana passada prop de la tomba de sant Francesc a Assís- quan diu: que mentre el nostre sistema econòmic i social produeixi una sola víctima, i hi hagi una sola persona descartada, no hi haurà una festa de fraternitat universal. És una afirmació que ens sacseja i que forma part també de la convocatòria de l’esdeveniment The Economy of Francesco un esdeveniment al qual s’han convocat joves economistes i empresaris d’arreu del món que ja hi estan treballant i que aportaran nous criteris de comportament per poder atansar-se a poc a poc a aquesta festa de fraternitat universal. The Economiy of Francesco, s’havia de celebrar el primer de maig però que a causa de la pandèmia es va haver d’ajornar i que se celebrarà on line del 19 al 21 de novembre. Esperem els seus fruits. Però entre tant, cultivar la solitud i el silenci per experimentar el consol i aprendre a consolar. Aprenguem a fer festa en la intimitat, tenint present els més pobres (i tan pobres com som, com deia el poeta) per poder celebrar un dia la festa de la fraternitat universal, de la qual l’eucaristia, cada eucaristia, és promesa i anticipació joiosa.