Catàstrofes que interpel·len

 

Diumenge segon d’Advent

Homilia

Estimats germans i germanes,

Celebrem el segon diumenge d’Advent

Un cataclisme és un gran trastorn físic sobtat, violent i destructiu, que es produeix a la superfície de la Terra a causa d’una inundació, d'un terratrèmol, d’una erupció volcànica. Però  per una mentalitat simbòlica (no tant per una mentalitat racionalista com la nostra), les sotragades de la terra són símbol de les sotragades morals.  Per això, tant la primera com la segona lectura ens n’han parlat amb el llenguatge de cada època.

A la del profeta: “s’alçaran les fondalades i s’abaixaran les muntanyes i els turons, la serralada es tornarà una plana, el terreny escabrós serà una vall” i a la segona l’apòstol explica el dia del Senyor dient que “el cel fugirà amb un estrèpit espantós, els elements abrandats es desintegraran, i la terra quedarà al descobert amb tot el que hi ha fet (...) tot això es desintegrarà”. Sembla talment una novel·la apocalíptica o una pel·lícula de ciència ficció d’aquelles que els nostres infants i adolescents es miren sense immutar-se perquè cada vegada més s’immunitzen davant les emocions fortes. Però és el clam de la terra. No parlen només de les catàstrofes naturals sinó d’aquelles provocades per la mà de l’ésser humà.

Francesc a la Laudato Si parla del clam de la terra i l’uneix al clam dels pobres diu:  El ritme de consum, de rebuig i d'alteració de l'entorn ha superat les possibilitats del planeta, de manera que l'estil de vida actual, per ser insostenible, només pot acabar en catàstrofes, com de fet ja està passant periòdicament en diverses regions. També diu que cal establir camins consensuats per evitar catàstrofes locals que acabarien afectant-nos a tots. I afegeix que no pensem només en la possibilitat de terribles fenòmens climàtics o ne grans desastres naturals, sinó també en catàstrofes derivades de crisis socials perquè l’obsessió per un estil de vida consumista, sobre tot quan només uns pocs el poden sostenir, només provocarà violència i destrucció recíproca.

La Laudato si és de 2015, la Covid-19 és de 2020. Han hagut de passar cinc anys per adonar-nos que una catàstrofe mundial no sols és possible, sinó que és dolorosament real: un virus que ha contagiat 65 milions de persones i que ha deixat  fins ara 1, 5 milions de morts al món. Una catàstrofe de la qual s’ha derivat una crisi social. No es tracta de ser catastrofistes, ni de culpabilitzar-nos, però sí que hem d’aprendre a escoltar el clam de la terra unit al clam dels pobres.

Joan Baptista era un home l’existència del qual estava lligada al desert, és la veu del desert, al clam de la terra. Portava un estil de vida molt sobri i, avui diríem, ecològic. La veu de Joan no es pot fer callar, és la veu profètica que increpa i reprèn als líders religiosos i a la gent de la base. Per això Joan patirà la trista sort dels profetes, que és la mort violenta.

No sabem ben bé encara com passarem les festes, quin nombre de persones serà l’autoritzat, sembla que el toc de queda es retardarà... Tot depèn de l’evolució de l’epidèmia i sobre tot depèn del comportament de la gent. Està vist que la inconsciència i el relaxament poden portar conseqüències molt negatives...

Per tant el clam de la terra ens demana personalment i comunitària una conversió, un gir, una rectificació de tantes rutes equivocades, d’estil de vida caducs.

El venerable doctor Torras i Bages, inspirant-se en Isaïes va aplicar aquestes imatges geològiques a la fe quan a la visita espiritual a la Mare de Déu de Montserrat escrivia: “Verge prodigiosa, tron puríssim on reposà l’eterna Saviesa quan vingué al món a ensenyar el camí de la salvació, aconseguiu per als vostres catalans aquella fe que enfonsa les muntanyes, omple les valls i fa planer el camí de la Vida.” I el bisbe Pere Casaldàliga, en la seva visita a la Mare de Déu de Montserrat, escrivia: Deslliureu-nos de caure en el materialisme consumista i arrenqueu-nos de la neutralitat en aquest món d'explotats i d'explotadors, d'oprimits i d'opressors. Oi que en aquests moments, davant de l’actual panorama i de decisions que ens semblen arbitràries, ens cal més que mai aquesta fe?