Immaculada 2020

El fonament bíblic de la Immaculada és la floreta que li diu l’Àngel a l’Anunciació: “plena de gràcia”, és a dir, no hi ha  en Ella res més que no sigui gratuïtat: és plenitud de gràcia. Aquesta afirmació troba un únic paral·lel en el pròleg de l’evangeli de Joan quan parla del Verb de Déu, “ple de gràcia i de veritat”, però això no té res d’estrany, perquè és el Verb de Déu, ara que ho sigui Maria que és una creatura, això és una cosa inèdita i en això es funda l’inèdit que sigui Immaculada, sense pecat. Ha estat temptada com Jesús, va haver de vèncer les temptacions però no hi va caure, per plenitud de gràcia, per Immaculada. (A. Bentué).

El P.Ignacio Larrañaga, en el seu llibre El silencio de María, que us recomano, explica que ser Mare del Messies havia estat el somni daurat de tota dona en Israel, particularment des dels dies de Samuel. Entre la salutació de l’àngel i aquesta fantàstica proposició, la noia va quedar torbada, és a dir confusa, com la persona que no se sent digne de tot això, en una paraula quedà dominada per una sensació entre emocionada i estranyada. La noia del poble va quedar en silenci, pensant. Va fer una pregunta, va rebre una resposta. Va seguir plena de dolcesa i de serenor. Ara bé, si una jove envoltada en aquestes circumstàncies sensacionals és capaç de mantenir-se emocionalment íntegra, vol dir que estem davant d’una creatura d’un equilibri excepcional, d’on li ve tanta estabilitat? Del fet de ser Immaculada, perquè els desequilibris solen ser generalment resultat pertorbador del pecat, és a dir de l’egoisme.

Isabel Cruz de Amenábar, doctora en història de l’art i professora a la Universidad de los Andes de Santiago de Xile, escriu: “el mal vençut per la puresa i la força femenina és l’apologia d’Aquella imaginada i elegida per Déu amb anticipació dels segles, concebuda sense taca i , per tant, triomfant per sempre sobre el pecat. Aquest és el nus pictòric-teològic que es desplega en la pastoral del catolicisme mestís als Andes, en la figura de la Immaculada, com a preludi de la declaració del dogma de la Immaculada Concepció de la Verge per Pius IXè el 1854. Un discurs visual on no sols Maria, si no genèricament la dona, resulta ennoblida, exaltada, renovada. Amb la iconografia immaculatista, l’església universal i americana s’ha proposat recuperar per mitjà de la pintura i de totes les arts- la figura femenina.” Sant Francesc d’Assís quan veia una dona feia una reverència amb el cap perquè veia en ella la millor imatge de Maria.

 

Benet XVI, el papa emèrit escriu: en el dia de la Immaculada hem d’aprendre que la persona que s’abandona del tot en mans de Déu no es converteix en un titella de Déu, en una persona avorrida i conformista; no perd la seva llibertat, l’amplitud gran i creativa de la llibertat del bé”. L’ésser humà que es dirigeix cap a Déu no es fa més petit, si no més gran perquè gràcies a Déu i al costat d’ell es fa gran, arriba a ser veritablement ell mateix.”

En sintonia, Dolors Arriola, ermitana, deia “ser lliure no vol dir triar allò o allò altre, això és el lliure albir, és triar. La llibertat és més, és veure allò que veig que és bo que he de fer, que per tant, perquè és el més bo, és el que més he de fer, ho faig amb llibertat, no obligat per ningú, ni tan sols per cap coartada interior de la meva consciència, ho faig perquè vull això, que és el millor”.

Ave Maria! Sense pecat concebuda! És la salutació que inicia el sagrament de la reconciliació. Si nosaltres no hem estat immaculats per naixença, siguem-ho almenys per la penitència i que Ella,  la plena de gràcia, ens faci lliures per estimar de debò.

Així escrivia el poeta i pedagog badaloní Antoni Bori i Fontestà (1861- 1912):

En les ales dels àngels adormida

trobares en ses plomes ric bressol;

de la lluna argentada vas vestida,

i al front portes corona, entreteixida

amb estrelles i raigs del mateix sol.

 

De les verges tu n’ets la sobirana,

com la flor més gemada del jardí,

que la glòria vesteix d’eterna ufana;

i ets bella com la flor de la magrana,

i dolça com la mel del romaní.