Vetllen per nosaltres. Versió dominical

Estimats amics,

la mort és una evidència. La resurrecció és objecte de fe. Però Jesús no s'identifica només amb la resurrecció. S'identifica amb la resurrecció i amb la vida. Parla de dues coses, de la vida i la resurrecció. 

Ahir al matí la Montserrat, després de gairebé dos anys que no s'havia pogut expressar amb paraules agonitzava. A la seva cambra vam celebrar l'eucaristia, Hi havia llàgrimes serenes als ulls dels seus. Era una dona creient, una mestra que ens estava donant al llit de mort la seva darrera lliçó: la de la ciència del patir. Havíem tingut llarg temps per preparar-nos pel seu comiat. Ahir mateix a la tarda, em comunicaven la seva mort.

A molts pobles, històricament, quan algú agonitzava s'anava a buscar el sacerdot perquè li administrés els darrers sagraments. Dir que havia vingut el capellà era sinònim que estava a punt d'expirar. I la unció dels malalts esdevenia l'extremaunció. Però com reacciona el Senyor davant de la malaltia de Llàtzer. Per què Jesús s’entreté i no va de seguida a casa d'una família que estimava tant, que era com la seva segona comunitat, la de Betània? Per què també es va entretenir amb la dona que patia pèrdues de sang des de feia tants anys i no va anar a assistir a la filla de Jaire que tenia dotze anys? Ens desconcerta. Però és una altra manera de viure la mort.

Hi ha persones que es planyen que han estat acompanyant un moribund molt de temps i, a l’hora del desenllaç, no han pogut estar al seu costat. La mort és un acte tan íntim i personal que per més acompanyats que estem es produeix en la solitud. Quan l’Òscar,  l’infant que protagonitza la pel·lícula Cartas a Dios, està agonitzant, té per fi, el pare i la mare al seu costat. Quan els seus pares, aconsellats per la infermera que descansin una mica, se’n van a fer un cafè, en tornar a l’habitació el nen ja ha expirat. La mare es lamenta davant del metge de no haver-lo pogut vetllar el darrer instant i l’ancià doctor li respon sàviament: “Era ell el que vetllava per vostès!”.

Aquest divendres la Marta Colomer, consultora social a Roca i Pi ens parlava a les institucions i entitats que acompanyem persones. Es donava savis consells de saber preguntar, de saber escoltar amb respecte i amb maduresa, sense prejudicis, amb sana curiositat. Un altre bon amic, l’Agustí Viñas, capellà de Santa Coloma de Gramenet, ha enviat una carta als amics que durant anys l’han ajudat a posar dempeus el Manolo, un home en risc d’exclusió, fins a la seva digna mort. Quants testimonis al voltant nostre de passar de mort a vida!

Diuen que un bell morir honora tota una vida. Però segons com hàgim viscut la nostra vida serà la nostra manera de morir. I segons com sigui la nostra vida serà la manera d'acompanyar els moribunds i d'acomiadar-nos d'ells.

La resurrecció. Avui hi ha persones que diuen que creuen en Déu, però no creuen en la resurrecció de la carn, o creuen en una reencarnació, o que simplement diuen que ningú ha tornat de la mort. Fixeu-vos, hi ha tot un procés en el diàleg de Marta i Maria amb Jesús. Totes dues parteixen d’un cert retret: si haguessis estat aquí el meu germà no hauria mort. És a dir, hi ha rebel·lia quan mor una persona segurament encara jove com Llàtzer. Però tot i així  aquella bona amiga i deixeble de Jesús li expressa la seva confiança, l'enteniment passiu, la fe cega . Sap que allò que demani a Déu li concedirà. De vegades les persones que es diuen no creients ens diuen als creients: “Prega que les teves pregàries seran més escoltades que les meves...” Un bon amic em diu: la meva dona és agnòstica, però prega. Després quan Jesús li pregunta a Marta si creu, ella li respon d’una manera una mica vaga i difusa: “sé que ressuscitarà en la resurrecció del darrer dia...” El xeol pels jueus era un submón subterrani on les ànimes dels morts anaven després de la mort del cos.. Doncs bé, Jesús l’acompanya a creure en una resurrecció personal: jo soc la resurrecció i la vida.  

L’esperança en la resurrecció no ens estalvia el dolor davant de la mort. És bo, és just i necessari que creguem en la resurrecció, però quan mor una persona estimada estem de dol i el dol s’ha de viure, s’ha d’elaborar, s’ha d’expressar. Jesús mateix es commou i plora dues vegades davant la mort de l’amic. I poc després en el Sant Sopar, anomenarà per primera vegada "amics" als seus deixebles, cridats a sembrar vida i a predicar la resurrecció de la carn.

Un gran amic, fervent seguidor de Jesús, missioner a l'Àfrica, em diu que està admirat de la profunditat que té aquest text que hem proclamat. Perquè també la resurrecció de Llàtzer és tot un procés: cal treure la llosa, treure-li les benes i motivar-lo caminar. Davant la resurrecció dels nostres amics morts hem de treure'ns la llosa del racionalisme, hem de desfer les benes dels prejudicis, hem de pregar perquè sapiguem descobrir que aquella persona que guardem estàticament en el fons del nostre cor i dels nostres records, és viva i al costat de Jesús, torna a caminar al costat nostre.

Nosaltres no podem ressuscitar un mort, però sí que podem donar vida, podem donar vida als anys, podem donar vida a una persona exclosa, podem viure d'una altra manera el dol i la mateixa mort i podem reviure la mort d'una altra manera. I a cada eucaristia anunciem la mort de Jesús i proclamem la seva resurrecció. Que tota la setmana visquem amb coherència amb allò que hem proclamat.