Virgil Ani puja al paradís

Virgil Ani puja al Paradís

Tieta, dimarts passat, quan vas trucar la mare per dir-li que el Virgil ja havia expirat, jo era al seu costat i la Mari Luz, la mare, va respondre de seguida: “Ja s’ha trobat amb els seus pares!”. I, de fet, la paraula que el Virgil va repetir més al llit de l’agonia va ser aquesta la de “mare, mare...”. Segurament sentia propera la mare Smaranda, morta jove i probablement també Beatriu, com escrivia des de Colòmbia el comú amic Mauricio Chinchilla.

El Virgil s’enfadava amb els qui parlaven del setè aniversari de la “mort” de Dante. Deia convençut que el que estàvem celebrant era el centenari de la seva pujada al Paradís i va promoure tot un monogràfic a Catalunya Cristiana. Els capellans no en parlem gaire del Paradís, ni del Cel, ni del més enllà... Potser per allò de Witgenstein que d’allò que no en podem parlar millor guardar silenci. Però crec que n’hem de tornar a parlar. En Virgil en parlava sense embuts. Molts en el decurs de la història n’han parlat de paradís. Un de clau fou Jesús de Natzaret. Quan el bandoler Dimes dalt de la creu li diu: “Recorda’t de mi quan arribis al teu Regne”, Jesús li respon: “Avui seràs amb mi al Paradís”.  El Natzarè va identificar el Regne -una paraula una mica cantelluda amb una altra plena de color, d’olor i perfum, comuna a les grans tradicions religioses- el Paradís. El Paradís cap al qual caminem és infinitament més bell que el Paradís que perderen els nostres pares.

La litúrgia exequial té un cant bellíssim: In Paradisum.

“Que els àngels t'acompanyin al paradís

Que a la teva arribada, et rebin els màrtirs

i et facin entrar en la ciutat santa de Jerusalem.

Que el cor dels àngels t'aculli,

i tinguis amb Llàtzer, el pobre, un repòs etern.”

A l’avi Pons amb el qual el Virgil reia de gust - encara dijous el recordava-, li plaïa un altre que es cantava abans a tots els enterraments: Dies Irae, dies illa, que feia pensar en el judici final de Miquel Àngel i que ens parlava d’aquest Déu inabastable que ens depassa com tants fets en la vida quotidiana ens depassen. 

Amics, el meu oncle Virgil - deixada per fi la selva obscura d’aquest món que és una ombra que passa- ha començat el seu suau ascens al Paradís, cap una dimensió càlida i misteriosa, per nosaltres gairebé incomprensible, on l’eternitat esdevé un enfilall d’instants lluminosos. Uns instants que ell ha anticipat ja en tants moments de plenitud dels seus vuitanta-vuit anys de vida, molts dels quals els ha compartit amb nosaltres, perquè compartir és viure.

Se n’ha anat  silenciosament a retrobar-se amb els seus pares la Smaranda i l’Anchidim i el seu germà Cosica, i ens ha donat de la ma del profeta i poeta Isaïes, el de la clara esperança. Ha estat la darrera lliçó dels seus llargs anys de mestratge. Un mestratge sempre compartit amb els seus alumnes, dels quals ell mateix ha sabut extreure i valorar les seves lliçons de vida. Com valorava els seus deixebles, com ens exigia, com volia que sortís de nosaltres el bo i millor...! Al seu costat sentíem que sempre apreníem. En les seves lliçons cada paraula, cada frase, prenia el seu relleu, la seva transcendència i la vida esdevenia una aventura teàndrica, és a dir alhora divina i humana. En Virgil ens escoltava i gairebé feia un tractat d’allò que estàvem dient.  Com ens ha plagut d’escoltar-lo, amb la seva veu potent i vigorosa. Amb  el seu humor transcendental que desmuntava quasi amb tendresa els poderosos i els mediocres i que també sabia aplicar-se a ell mateix. Ha viscut, ha patit, ha gaudit i ens ha fet riure  fins al final.

Admirador de sant Francesc d’Assís, Llull, Dante Petrarca i Cioran, han estat alguns dels seus referents més preuats. Amb ells ha dialogat pausadament estimant els llibres, els físics. Quina joia el seu darrer curs sobre Dante  a l’Ateneu Sant Pacià!

Darrerament a les nits no podia dormir i llegia la Bíblia. I dijous passat em va donar la seva darrera lliçó. Em va llegir i comentar el començament del profeta Isaïes:

“Escolta, cel!/ Estigues atenta, terra!/El Senyor parla”  (Is, 1)

Ara penso que aquestes paraules del profeta/poeta ell, en Virgil, també les vivia en el fons del seu ésser.

Estem en pau. En Virgil ha viscut intensament. Sabem que ha travessat la selva dura, aquell bosc salvatge i aspre i fort amb moltes sofrences callades, però que al final se li ha obert aquella clariana que pressentia Joan Maragall:

 

“Quan a l'última portella

tot el cel s’eixamplarà,

amb alegria novella

veurem la plana més bella

i la verdor que s’hi fa.”

 

I acabo amb aquest sonet amb estrambot de certesa cordial a Virgil Ani, oncle, amic, mestre de mestres, en la seva pujada definitiva al Paradís.

Barcelona disset de març de dos-mil vint-i-tres.

 

Quin goig arribar al Paradís

abraçar, Smaranda, la jove mare

i el pare Anchidim que de nou t’empara

dant-te -darrer exili- un bell somrís.

 

Marxarem del món en l’instant precís

i si com a tu l’esperança ens amara

el bell camí dels estels ens prepara

a trobar a l’únic Mot, un nou matís 

 

Aquell bosc salvatge i aspre i fort

al pensament renova la paüra

més la vida mai no esdevé dura

 

pels qui vencen, sàviament, la dissort

i traduint amb unció cada paraula

ens tornen eucarística la taula.

 

Ani Virgil, ja res de tu no ens allunya

has junyit Romania i Catalunya!

 

Jaume Aymar Ragolta