Festa popular dels Dolors de Maria

Divendres V de Quaresma

En memòria del germà Josep Maria (Francisco Hernández) de la Cartoixa de Montalegre  i de l’Àngel Playan de Can Pontons (Badalona) que han mort.

Amics congregants dels Dolors,

d’intents d’acabar amb Jesús, n’hi ha almenys dos abans de la crucifixió. Una vegada el van treure de la sinagoga i el volien tirar dalt a baix d’un barranc. Avui hem escoltat que el volien apedregar pel que consideraven una blasfèmia.  Però en les dues ocasions el Senyor s’escapoleix i en aquesta ocasió fuig a l’altra banda del Jordà. No es juga la vida ingènuament. És que no havia arribat la seva hora. Divendres vinent escoltarem com a Getsemaní, suant sang, sí que accepta que la seva hora és arribada: “Ningú no em pren la vida, soc jo que la dono lliurement”.

Quantes persones seguint l’exemple han donat la vida lliurement, en el martiri o dia a dia, pas a pas. Aquesta matinada ha mort el germà Josep Maria de la Cartoixa, monjo des de feia setanta anys! En tenia 95. Ahir a la tarda vaig estar una estona fent-li companyia a Can Ruti. Vaig pensar que el millor era resar-li el rosari a prop, perquè els cartoixans són grans devots de Maria. Que ja la contempli cara a cara!

Avui festa popular dels Dolors de Maria voldria que ens fixéssim només en el setè Dolor de la Verge que  és l’enterrament de Jesús (Joan 19, 40-42). Abans d’enterrar-lo, però, el poble senzill va imaginar que a Maria li havien posat a la falda el cos de Jesús mort. És el que anomenem la Pietat, com la que tenim a la Capella del Santíssim. Com quan neix un nen, que el posen una estona sobre el pit de la mare... El bon amic Rafael Soler Fonrrodona, que fou congregant dels Dolors a Mataró deia que com que no hi havia cap passatge de l’evangeli que expliqués això, ell creia que aquesta dolor estava relacionat amb  el passatge bíblic del fill de la sunamita, inclòs en el Segon Llibre dels Reis, capítol 4, versets 18-37 [1,2], un passatge que es feia servir algunes vegades a les exèquies cristianes. El capítol narra des del verset 8 que una dona rica de Sunem reconeix la santedat del profeta Eliseu i li ofereix l’hospitalitat de casa seva, a causa dels seus viatges freqüents per la regió i, eventualment, recorre a la seva intervenció miraculosa davant Déu per poder tenir descendència, en forma d'un fill que neix un any més tard. Al verset 18, el nen ja ha crescut 'Quan el nen va créixer, va passar cert dia que va anar on eren el seu pare i els segadors. I va dir al seu pare: El meu cap, el meu cap! I el pare va dir al seu criat: Porta'l a la seva mare. El va prendre i el va portar a sa mare. El nen va estar recolzat sobre els genolls [de la mare] fins al migdia; després va morir. [...] Quan Eliseu va arribar a la casa, heus aquí que el nen estava mort, estès sobre el seu llit. Llavors va entrar, va tancar la porta darrere seu dos i va pregar el Senyor. Després va pujar i es va tirar sobre el nen, la boca sobre la boca, els ulls sobre els ulls i les mans sobre les mans. Així es va estendre sobre ell, i el cos del nen va entrar en calor. Després es va girar i es passejava per la casa de banda a banda. Després va pujar i es va estendre sobre el nen, i el nen va esternudar set vegades. Després el nen va obrir els ulls. [...] Després va prendre el seu fill i va sortir'.  El passatge de la mare sunamita i el nen malalt seria doncs un bell preludi de la resurrecció. No hi ha cap dolor, per gran ni intens que sembli, que no tingui una resposta generosa i curulla de felicitat de part de Déu. Al dolor més gran que és el de la mort, s’hi correspon l’esdeveniment més joiós que és la resurrecció.