Un diàleg seductor i progressiu

Homilia diumenge tercer Quaresma.

Estimats amic,

Era a Mont Athos. Després d’una caminada de dues hores vam arribar al Monestir de Stavronikita (la victòria de la creu) i un monjo jove ens va oferir un got d’aigua fresca i uns dolços i ens va ensenyar una pintura de l’església on hi ha representat el diàleg de l’evangeli que hem proclamat avui: el de Jesús i la samaritana. En aquella pintura, la samaritana va elegantment vestida, una mica provocativa i cridanera talment com una dama de la cort, molt diferent de les altres dones santes representades en les venerables icones. El mateix Sant Joan Crisòstom -ens va dir el monjo- se sentia pertorbat pel fet que Jesús havia fet d’aquesta dona frívola una interlocutora vàlida. I ens explicava que aquell passatge el valoren molt perquè només hi ha dos moments als evangelis que Jesús es presenta com: “Jo soc”. Aquest de la samaritana i el del cec de naixement. Recordem-lo: -Creus en el Fill de l'home? Ell li va respondre: I qui és, Senyor, perquè hi pugui creure? Li diu Jesús: -Ja l'has vist: és el qui et parla. Ell va afirmar: Hi crec, Senyor (Jn, 9) Això fa que a l’església oriental a la samaritana la venerin com a apòstol i l’anomenin Fotina, que vol dir “la lluminosa”. El cec passa de la foscor a la llum, com la samaritana que passa de ser una dona pecadora i sense horitzó, a ser la plena de llum, per mitjà d’un diàleg transformador, seductor, un diàleg en profunditat misteriós i progressiu... Sí, estimats, el diàleg en profunditat -i tinc al cor un d’ahir mateix- ens ajuda a créixer progressivament, ens porta de la foscor a albirar la llum...

Aquest passatge de l’evangeli em fa pensar en la mort de Jesús. També era cap al migdia. També Jesús tenia set. També els apòstols havien marxat. També les dones foren testimoni de la mort i, després de la resurrecció esdevingueren apòstols dels mateixos apòstols. També del costat traspassat del Senyor  en va sortir sang i aigua. També el centurió va proclamar que aquell home era el fill de Déu.

Demà dilluns dia 13 es compleix el desè aniversari de l’elecció del Papa Francesc (2013-2023). Recordo que era dimecres poc abans de començar la missa de la parròquia de Sant Francesc d’Assís de Bufalà, un amic em va anunciar per telèfon que ja havia sortit la fumata blanca i que l’anunci del nom del nou pontífex era imminent. No ho faig mai, però aquell dia vaig deixar el telèfon mòbil encès damunt l’altar i, així, al final de l’eucaristia, ja vaig poder anunciar el nom del nou pontífex: Jorge Mario Bergoglio que, a partir d’aleshores, es diria Francesc. Jo aleshores no el coneixia, ni crec que cap feligrès, però el fet que per primera vegada en la història un papa s’hagués posat el nom del patró dels pobres, del Pobrissó d’Assís, del titular de la nostra parròquia, ens va seduir. De seguida van arribar comentaris a favor i en contra del nou papa. Com ara. Francesc, com Jesús mateix, havia de ser una senyera combatuda... Amb tot ell, sembla que les crítiques no l’afectin, es manté tothora serè i amb bon humor. Quan vaig poder veure les imatges del nou pontífex a la plaça de Sant Pere que després de beneir va demanar humil la benedicció del poble, em vaig impressionar. Temps després, el bisbe Sebastià Taltavull ens va explicar que hi havia un gest que les càmeres aquell dia no havien mostrat: que en el moment que Francesc va de demanar la benedicció del poble, tots els pares de família presents a la Plaça de Sant Pere van estendre la mà envers ell per beneir-lo. Impressionant.

Us recomano la lectura de Catalunya Cristiana d’aquesta setmana que dedica l’editorial i el primer pla i alguns articles al nou pontífex. En l’entrevista que el Joan Andreu Parra fa al biògraf del Papa, Austen Ivereigh, aquest explica que per Francesc evangelitzar vol dir “presentar Déu com amor i misericòrdia” i que el Sant Pare està convençut que “l’Església ha d’encarnar-se sempre en la societat, en la cultura. Per això Francesc “critica la distància, el clericalisme, la rigidesa, el gnosticisme, la ideologia i rebutja tot allò que fa olor de corporació”. Ho estem fent bé, als nostres grups parroquials? I a la comunitat pastoral? I a l’arxiprestat? Preguntem-nos-ho, preguem especialment per les intencions del Sant Pare i seguim dòcilment el seu magisteri.

Que l’eucaristia d’avui sadolli la nostra set de sentit i d’esperança perquè després de dialogar amb Jesús en el nostre pou interior, com la samaritana, deixem el càntir de les seguretats i sortim entusiasmats a la trobada amb els nostres germans que en contra de les aparences, solen ser interlocutors vàlids.