Orfes de llum

 Dominica letare

Amics,

Diuen que a la porta d’una església hi havia un captaire cec. Un rètol deia lacònicament: “Soc cec”. No recollia gaire. Un publicitari es va oferir a canviar-li el redactat. Ell va acceptar. L’endemà la gorra era plena de bitllets i monedes. Què deia? Senzillament: “És primavera i jo no ho puc veure.” Aquell dia tothom es va fer càrrec de la sort d’aquell orfe de llum.

El cec de l’evangeli no tenia cap culpa de ser-ho.  Era un home pobre i sincer que va acceptar la presència i el misteriós contacte o unció de Jesús. Es va deixar tocar per Jesús. Va anar amb docilitat a rentar-se en l’aigua significativa de Siloè. Són personatges estel·lars en aquesta hora quaresmal.  Quan després rellegiu aquest llarg passatge noteu que només davant d’ell i de la dona samaritana Jesús va dir “jo sóc”. I ells van fer el procés de passar de veure un home, un profeta i finalment, el fill de Déu. Un instant pot passar a ser anodí a ple de sentit. Com aquells que vius tu que m’escoltes i recordes amb precisió el dia que et vas sentir tocat per Déu o que vas conèixer la persona que finalment va encendre la teva nit.

El cec de l’evangeli conscient que la llum de Jesús és gràcia ho va proclamar davant de la ironia i de les insídies farisaiques fins a ser testimoni i màrtir de la Veritat i en conseqüència va ser exclòs de la societat dels hipòcrites. El cec de l’evangeli ens representa a cada un de nosaltres que, en diversos moments de la nostra vida, hem sentit que passàvem de la tenebra a la llum. Del pecat a la gràcia. De la desorientació a la claredat de la visió. Preguntem-nos, doncs, si el nostre moment personal és de docilitat com el d’aquell que no hi veia i estava cridat a veure-hi clar. Com la docilitat de Sant Josep, pelegrí de somnis, ben disposat a llevar-se i a emprendre llargs pelegrinatges . Com la docilitat de Maria, mare del Dolor que a la fi es deixa treure el fill mort de la falda amb l’esperança clara que el retrobarà. Com la docilitat de tants ancians  i malalts que humilment deixeu que altres tinguin cura del vostre cos. Com la docilitat dels seminaristes que aquí i a la parròquia de Sant Josep acompanyeu fidelment d’altres joves.

El marc de l’escena de l’evangeli d’avui és la festa dels Tabernacles. En el temple de Jerusalem hi posaven esplèndides lluminàries per recordar com Jahvè es feu llum per a guiar el poble en el seu pelegrinatge pel desert. Divendres a la nit, aquí mateix quan el drama sacre, el retaule i misteri de Santa Maria vestida de dol amb el tabernacle de la Dolorida i les lluminàries de les candeles i de les estructures mòbils que penjaven de la volta, aquesta nau de Santa Maria de Badalona devia fer pensar en la festa dels tabernacles. Tots ens endinsàvem en una atmosfera de misteri. Amics tot el drama sacre de divendres va jugar amb el símbol de la llum i la fosca. Jesús mateix es va declarar com la llum del món (8,12) el que el segueixi mai no caminarà en les tenebres

Els fariseus simbolitzen tots aquells que s’obstinen cegament per un objectiu o un propòsit. Són ells els qui representen el pecat contra l’Esperit Sant que de vegades no acabem d’entendre: tancar els ulls per negar la llum de les evidències. Com dirà sant Joan, és una actitud tan infeliç com inútil (I. Gomà)

Però hi ha una tercera categoria de persones, que són les que estan entre la llum i les tenebres. Els imprecisos veïns i familiars del rodamon. Són els que han vist o els que pressenten la Veritat, però no estan disposats a comprometre per ella la seva situació. Som nosaltres mateixos quan no ens volem mullar. Són els mediocres de tots els temps.

Quan hi havia un menyspreu ambiental cap a l’heroic ésser cristià, els catecúmens es veien reflectits en aquesta història. Estaven agraïts a Crist pel regal de la seva fe. Un dia d’excursió amb la família, el poeta Joan Maragall, va trobar una pobra vaca cega i el rabadà li va explicar la història d’aquell animal que el va commoure i, segons explicava la seva neta Roser, arribat al seu despatx va escriure un poema que expressa el drama de la condició humana. D’aquells desperts entre adormits. Dels qui veuen sense veure-hi i dels qui es pensen que veuen i estan obcecats.

 

Topant de cap en una i altra soca,

avançant d'esma pel camí de l'aigua,

se'n ve la vaca tota sola. Es cega.

D'un cop de roc llençat amb massa traça,

el vailet va desfer-li un ull, i en l'altre

se li ha posat un tel: la vaca es cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,

mes no amb el ferm posat d'altres vegades

ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

Ses germanes, pels singles, per les comes,

pel silenci dels prats i en la ribera,

fan sonar l'esquellot, mentre pasturen

l’herba fresca a l'atzar... Ella cauria.

Topa de morro en l'esmolada pica

i recula afrontada; però torna,

I abaixa'l cap a l'aigua, i beu calmosa.

Beu poc, sens gaire set. Després aixeca

al cel, enorme, la embanyada testa

amb un gran gesto tràgic; parpelleja

sobre les mortes nines, y se'n torna

orfe de llum sota del sol que crema,

vacil·lant pels camins inoblidables,

brandant lànguidament la llarga cua.

 

Alegrem-nos doncs perquè també de les topades neix la llum.