Dijous Sant 2023

Ahir conversava amb un amic que està tan desesperat per una dolència física que diu que vol plegar de viure. Vam parlar molt a fons. Tots dos ens vam rebel·lar, jo em vaig emocionar, ell va plorar ... Dono gràcies a Déu per aquest moment tan difícil: els capellans tenim la responsabilitat i el privilegi d’acompanyar persones en els moments crucials de la vida, des del baptisme fins al comiat, passant per tantes nits fosques, mirant sovint de cuidar els cuidadors, mirant d'obrir un porticó d'esperança. I sempre experimentant la nostra petitesa, cercant les paraules més apropiades i obrint-nos al do de l’Esperit Sant. Fent pa de Déu -com escrivia mossèn Lluís Serrallach- i administrant el perdó. Som limitats i pecadors, però això mateix ens fa més propers ens sentim més instruments de la Providència de Déu. Quan el Cardenal Narcís Jubany ens va ordenar el 6 d’abril de 1986, es parlava de l’Esperit d’Assís, pregària per la pau, després va venir l’atri dels gentils, d’obertura als allunyats, després l’ església en sortida de Francesc, sortida a les perifèries existencials, ara parlem d’una església sinodal, on caminem tots plegats amb alegria, somniant sinergies i vetllant sobre tot pels qui caminen més a poc a poc...

També molts de vosaltres, seglars, escolteu confidències del cònjuge, dels fills o dels nets, feu vostres els seus patiments, us estimulen els seus projectes i sabeu el goig que representa tenir-los a tots al voltant de la taula. Diuen que quan Antoni Gaudí va dissenyar l’altar major de la Sagrada Família, que, per cert és l’únic altar del temple, es va inspirar en la taula de les masies, sota la parra, on la família sopa  les nits d’estiu. I que ja aleshores va preveure que hi hauria grans concelebracions.

Al Sant Sopar hi planava la traïció. Us imagineu la tensió del Cenacle? sabent Jesús que un d’ells el trairia, que un altre el negaria, que probablement tots els altres es dispersarien -com així va ser- i que ell es quedaria sol a l’hora de la veritat, llevat del deixeble estimat a qui va confiar Maria. Pensem en la violència continguda d’aquell àpat singular. Violència en origen vol dir “força”; hi ha una violència destructiva, però n’hi ha una altra que és la violència  -la força- de l’amor. Però Jesús no es deixa abatre, sinó que contraposa a aquella violència sorda i tensa amb un signe tan quotidià i tan amable com el de rentar els peus a aquells amb qui havia compartit la vida durant tres anys. Fa amb ells una feina pròpia dels esclaus. Però el transforma en un signe de gratuïtat.  Es veu que a l’Església primitiva es va  arribar a debatre si aquest gest de Jesús  era  o no un altre sagrament, atès que l’evangelista Joan el descriu i, en canvi, omet la institució de l’Eucaristia. Benet XVI, a qui vam acomiadar d'aquest món la vigília de Reis, aclareix que el rentament de peus no és un sagrament particular sinó que significa la totalitat del servei salvador de Jesús, el signe sagrat del seu amor en el qual ens submergeix en la fe i que és el veritable rentament de purificació El missatge de Jesús no té res de tou ni d’ensucrat. Jesús contraposa a la violència física a la violència de l’amor. I arriba a anomenar als seus amics, perquè en aquell moment decisiu es van comportar com a enemics.

El cristianisme dona molta importància al cos. Jesús diu: “això, el meu cos”, “això, la meva sang” i nosaltres combreguem amb el cos de Crist. Tinguem cura dels nostres cossos, sense passar-nos per massa ni per poc. No som àngels, som persones de carn i ossos, que sentim, que es podem abraçar, que emmalaltim i que ens morim. I que professem la nostra fe en la resurrecció de la carn.

Que siguem realment eucarístics, que no ens cansem de donar gràcies, ni de rentar peus bruts i ferits, que visquem a fons la nostra corporalitat.