La vida comunitària avui

 La vida comunitària avui

Diumenge de pasqüetes o de la Divina Misericòrdia

Els anys setantes els cristians érem particularment sensibles a la vida comunitària. Molts ens adonàvem intensament de la força de persuasió i fecunditat que es desprenia d’una vida en equip. Teníem en compte que la tècnica de grups es basava en tres elements complementaris: escoltar els altres, compartir-ne les idees i els sentiments i realitzar una obra de grup, en la qual cadascú creia amb tota la fermesa. En la vida pública era semblant. Després del maig francès del 68 van créixer les iniciatives comunitàries, cooperatives i solidàries. El context polític del nostre país afavoria la lluita per la democràcia i amb un front comú molts ens hi trobàvem bé.  

Han passat gairebé cinquanta anys i alguns continuem creient en la vida comunitària, en les iniciatives solidàries, però és evident que en el nostre temps ha crescut l’individualisme, el que en diem idiorritmes.

És possible recuperar aquella vida comunitària sense caure en la nostàlgia d’uns i d’altres?

A la primera lectura que hem escoltat, la vida cristiana està posada sota el signe d’una triple adhesió: a la catequesi dels Apòstols, a la comunió fraterna, a la litúrgia. I tot això en el clima entusiasta i missioner de la joia pasqual. Segurament que està idealitzada, però respon als tres elements constitutius de les nostres parròquies: catequesi, caritat i celebració.  

La carta de Sant Pere està adreçada als nous batejats.  Configurats pel baptisme són i s’han de sentir deixebles del Crist ressuscitat. La fe pasqual és la vida perdurable ja començada, encara que el cristià abans de veure la faç del Senyor hagi de travessar amb amor i perseverança moltes proves, entre d’altres les de la fe enmig de l’obscuritat. En aquesta lectura hi podem entreveure avui l’entusiasme, no sols dels nous batejats, si no també d’aquells nous conversos -n’hi ha tants avui- que viuen la seva fe amb una radicalitat, un entusiasme i una emotivitat que sorprèn als de tota la vida.

L’evangeli ens dona unes darreres pistes sobre la comunitat o el sentit comunitari de la fe: els deixebles ja es reunien els diumenges, però la por els feia tenir les portes tancades. A les nostres esglésies i comunitats, ens continuem reunint els diumenges,  però com tenim les portes de les parròquies? La major part del dia, la majoria d’esglésies i centres de culte tenen les portes tancades. No totes, evidentment. I les que les tenen obertes, que poca gent que hi acudeix! Alguna del nostre arxiprestat que les teníem sempre obertes o moltes hores, les hem hagut d’anar tancant. Les persones no venen a pregar davant del Santíssim (abans en dèiem “fer la visita”). Ara si es fa la visita és abans o després de les misses i encara. Alguna està oberta perquè s’ofereix l’adoració perpètua, però per més que estigui oberta totes les hores, en els torns de vetlla, hi ha una minoria. Ara tenim les esglésies tancades per d’altres pors: el vandalisme, el deteriorament que puguin sofrir els altars, la neteja, motius més econòmics que pastorals...Alguns -potser no gaire coneixedors de la història- s’obstinen a que les esglésies no són per realitzar-hi drames sacres, ni tan sols passions i demanen els seus organitzadors que les feien des de fa molts anys o les havien recuperat, que marxin dels temples i les muntin en teatres i d’altres espais públics. Certament que al Concili de Trento el teatre sacre fou vedat amb rigor, però era pels abusos, que s’han de vetllar. Però sis segles després alguns cauen en el mateix rigorisme. I no podem confondre bou amb bèstia grossa, ni llençar un llençol en cada bugada.

Amics, Jesús no ha deixat de fer-se present en les trobades comunitàries. Ell sempre hi és  quan dos o tres ens reunim en el seu nom, sigui als temples, a les cases, a les aules o en el metro. Però fins i tot ara que els veritables adoradors podem adorar el Pare en esperit i en veritat (davant del Santíssim al costat del llit d’un hospital, portant la comunió a un malalt, o escoltant un exclòs al despatx de Càritas) entre nosaltres sempre hi haurà persones que, com Tomàs, no creuran en el testimoni de la comunitat reunida que li diu: “hem vist el Senyor.”  

Una vegada una periodista li va preguntar a l’ aleshores Abadessa de Vallbona de les Monges, la Mare Maria Frederica Roquet-Jalmar: “vostès fan vot de pobresa?” “Sí, i tant -li respongué- però sap quina és la pobresa més gran?” La vida comunitària. Sí estimats amics, la vida comunitària és la major riquesa i, alhora la major pobresa... però benaurats els pobres, perquè d’ells és el Regne dels Cels. Que mirem amb ulls estimadors les nostres misèries, que al capdevall, aquest és el sentit de la divina misericòrdia.