En el comiat de Miquel Riera Munné

Estimat Josep Maria, estimats germans, bona tarda.

Saludo cordialment els mossens: Joan Fernández, Salvador Pié, Emili Roure, Ricard Peris, Richard Twagirimana... i els ministres de l’altar, Josep Giralt, Joan Bofill i Jordi Parmar. I a tots vosaltres familiars i amics del Miquel.

Estem tristos i desconcertats: en Miquel i la mort semblaven realitats incompatibles, de tan vital i entusiasta com era... ens sembla impossible que se n’hagi anat tan de pressa, amb tantes coses que encara hauria pogut fer... la seva mort és un enigma...

Amb tot, enmig de la fosca, s’encenen alguns indicis d’esperança i de consol: abans d’ahir el Lluís Agustí, expert en biblioteques, amic seu, em feia veure emocionat  la consciència que en Miquel tenia d’haver acabat la seva feina d’endreçar la biblioteca de Sant Jeroni de la Murtra. Una tasca, quasi quotidiana, titànica, de disset anys: prestatgeries, catalogació, digitalització, assessoraments, equip humà -gràcies Rafael Vicente, Quim Camps, Javier Bustamante, Jordi Breu. I tot amb la consciència d’honorar la memòria del seu pare, en Josep Maria Riera (1912-2005) -per a nosaltres sempre el senyor Riera- que s’hi havia dedicat tant d’esforç també durant catorze anys. Entre tots dos conformen una generació: més de 30 anys. A partir de la biblioteca, feu noves coneixences i es va sentir impel·lit fins i tot a pronunciar conferències... la darrera, Colom i la Murtra, noves evidències a l’Institut Nova Història. Les pedres li parlaven, estava convençut que el trobament de les terres noves va ser plenament catalana...  També va escriure llargament sobre el cardenal Albareda -aquí hi ha els seus nebots- el monjo que estimava els llibres.  I sempre amb la consciència no de posseir la veritat però sí d’aproximar-s’hi.

I per últim, i no menys important, la seva fe. Una fe viscuda a casa, pastada aquí a Santa Maria. Quan en Miquel, com tu mateix, Josep Maria, veniu aquí a la parròquia us hi sentiu com a casa. Els anys de l’aspirantat, l’amistat amb molt de vosaltres feligresos d’avui i d’altre temps...el fet que a la biblioteca parroquial ell va fer físicament les prestatgeries que després van acollir els llibres catalogats pel seu pare, la seva participació activa a la comunitat de Can Soley (avui aquí hi ha el Francesc Serra i la Maria Mayné), una fe treballada, patida, que va evolucionar amb els anys i amb el seu tarannà de polemista nat. Tinc la certesa que el que ja no gosava confessar amb els llavis ho confessava amb les obres. La fe sense obres és morta. I alguns ahir al tanatori heu recordat públicament la seva generositat.  Sí, crec en el Miquel que la fe se li havia tornat caritat, és a dir amor generós, abnegat... Ara, Josep Maria, germà en el sacerdoci, tan vinculat també a aquesta parròquia, entenc millor el que m’explicaves Dissabte Sant, tot dinant, quan em deies que a casa seva, unes hores abans, va accedir serenament a rebre la unció dels malalts que tu mateix amb emoció li vas administrar, tenint com a testimoni la proximitat fidel de la Teresa. I aquesta eucaristia d’avui, juntament amb el comiat d’ahir al Tanatori, és una manera agraïda de retornar-li tant com ens ha donat.

Al Miquel no cal que li desitgem un bon Cel, en primer lloc perquè ell, mercès els amics, els llibres, els cants, els viatges, fent allò que li plaïa, ja va començar a assaborir el Cel a la terra; com cantava la Nova Cançó, “digueu-me perquè estan tan avall, sento coses tan altes”. I finalment perquè aquesta nova dimensió on creiem que ara es troba no hi ha ni espai ni temps, ni desig i perquè creiem que el Pare de les Misericòrdies ja li ha concedit aquell Cel Nou i aquella Terra Nova que ell mateix enyorava.

 

Sonet  birritme amb estrambot agraït a Miquel Riera Munné, inspirat en el poema del seu recordatori:

 

Miquel, alliberat d’aquest combat

pels dictats que ha marcat el teu cos

has entrat per fi al lloc del repòs

i pots gaudir ara de Veritat.

 

Deixant-te estimar, ens has estimat

i ara que a ulls del món t’has fos

allunyes de nosaltres totes les pors:

valent el llindar ja has traspassat.

 

Permet que et rebin els bons autors

dels llibres que, fidel, ens has catalogat:

seran una gernació, una immensitat.

 

Ells, pels qui ja no hi ha dolors,

et brindaran la seva amistat

per tants volums seus que has acaronat

 

Refàs la ruta de Colom i d’Albareda

i retornes del bon Jesús a la cleda.

 

I no t’esdevindrà, amic, cap desgràcia:

t’esperen el Josep Maria i la Ignàsia!