La cleda, la porta i el pastor

Diumenge quart de Pasqua

Estimats,

L’evangeli d’avui ens dona tres imatges precioses per a entendre l’església sinodal: la cleda, la porta i el pastor.

Primera imatge: la cleda. Tot i que la versió de l’evangeli que hem llegit parla de “corral”, en català, és propi de parlar de “cleda”. En castellà, aprisco o redil. La cleda, pleta, el munyidor o quintana -aquí a Badalona teníem la quintana alta, per tant hi havia la quintana baixa- la mallada o el clos -tots són cognoms- és una porció de terreny (camp o prat) delimitada amb un mur o barrera feta amb pedres o amb troncs, dins la qual pastura el bestiar al camp o a la muntanya (o per evitar que hi entrin).És una estructura senzilla, sense sostre i a l’aire lliure, per guardar el ramat oví agrupat i protegit. En temps antics, la pleta es feia amb branques i fustes col·locades transversalment a manera de parets. Actualment s’utilitzen materials prefabricats com xarxes de filferro suportades per pals de fusta, de metall o de plàstic. Les cledes són desmuntables. Posteriorment, la cleda fou una obra de fortificació que devia consistir en un embarrerat de fustes i rama, destinat a detenir l’avanç de l’enemic. Així, en la crònica de Jaume I té el sentit de fortificació o estructura militar defensiva.  

I direu: què té a veure la cleda amb l’església i amb l’església sinodal? Molt. Tot espai delimitat és necessari per protecció i, fins i tot, defensa. I l’Església necessita institucions i estructures.  Però no per recloure’s. Tot ha de ser molt més àgil.  En el decurs de la història de l’església hem vist com hi ha hagut comunitats que s’han hagut de desplaçar. La primera comunitat, la de Natzaret, formada per Jesús, Maria i Josep, fou ja itinerant. De Palestina a Egipte i d’Egipte a Palestina. Les nostres comunitats avui han de ser àgils i han sortir. No sols de les sagristies, si no també dels temples. I per sortir ens hem  d’adaptar als diversos contextos culturals. M’ha impressionat molt el documental Amén. Francisco responde. El papa conversa amb deu joves de tot el món, per compartir les seves preocupacions amb franquesa i profunditat.

Segona imatge: la porta. Jesús avui s’identifica amb la porta. La porta assenyala el legítim entrar i sortir. Ahir en aquesta església vam batejar set infants de l’Hogar de María , vam celebrar la Pasqua del Roberto i vam viure el goig que el Miguel un noi de dinou anys va fer la primera comunió, apadrinat pel Pau. Volem ser comunitat de portes obertes. La porta és l’accés. És l’accés a Déu. També s'anomena cleda la porta o tronc o sistema que fa aquesta funció de tota l'estructura de la cleda. Criteri de rectitud per al qui ve, i autocondemna per al qui ha de saltar per un altre lloc (Gomà).

Tercera imatge: el pastor. Diuen alguns que els nens no entenen la figura del bon pastor, perquè no veuen pastors a les cledes ni a les muntanyes. Cada vegada és menys veritat: un nen o una nena entén de seguida la sol·licitud d’un home o d’una dona itinerant envers un animaló. Però també som conscients que la figura de pastor, d’acompanyant, de director espiritual, de confessor, tal com l’enteníem avui s’ha desdibuixat i s’ha diversificat:  avui parlem de coach, d’entrenador, de mestre... Tots els qui tenim responsabilitat sobre persones som pastors, però som bons? Per ser bon pastor cal donar la vida. Em deia ahir un amic empresari i assessor d’empreses: “els caps d’empresa hem de conèixer les ovelles que tenim més a prop a fons. N’hem de tenir plena consciència de cadascuna i que formen part del nostre ramat. No poden ser transparents als nostres actes, decisions i esperances...”(Moré). Amics, en la mirada del papa envers els joves, en el documental Amén, hi he vist la mirada atenta i amorosa del Bon Pastor. Voldríem assemblar-nos-hi cada dia més. Demanem-ho al Senyor en aquesta eucaristia.