On fugien els dimissionaris?

Estimats amics,

quin era aquest lloc inconegut on Cleofàs i l’altre deixeble dimissionari retornaven, decebuts del mateix Jesús i sentint que el seu projecte havia fracassat? Alguns biblistes (Rius et alia) apunten que Emaús és  Ulammaús l’antic nom de Betel, del Santuari del nord que Jacob va fundar durant la seva fugida de les ires del seu germà Esaú.  És a dir, l’indret sagrat on el patriarca va viure aquell episodi tan bell que coneixem com l’escala de Jacob, aquell somni del cel obert amb una escala per la qual els àngels pujaven i baixaven (Gènesi 28, 11-15), un episodi que han plasmat artistes de totes les èpoques, un episodi que el mateix Jesús recull (però que, alerta, també actualitza) quan parla amb Natanael: “Us ho ben asseguro: veureu obert el cel, i els àngels de Déu pujant i baixant...” però afegeix significativament: “sobre el Fill de l'home”.

Seria allà al Santuari de Betel, on fugien els dos deixebles dimissionaris? Volien retornar a una manera antiga de relacionar-se amb Déu en somnis o amb el culte de l’Antic Testament a partir de la pedra que Jacob s’havia posat per capça i havia plantat i consagrat ungint-la amb oli en aquell lloc sagrat que definí com casa de Déu i porta del Cel ? Si fos així, el text d’avui estaria descrivint un pelegrinatge i un Jesús que fa camí amb els pelegrins de tots els temps per fer-los aprofundir en els motius reals del seu pelegrinatge.

Alguns s’han preguntat quins textos de l’Antic Testament podia comentar el Senyor camí d’Emaús. En el pensament de Lluc, l’autor dels Fets dels Apòstols, tindria prioritat aquells textos que ell posava en boca dels apòstols en el decurs del Llibre dels Fets. Així, per exemple, en la primera lectura d’avui se’ns presenta Pere el dia de la Pentecosta, comentant en referència a Crist el Salm 15, tan bonic, que és el que hem proclamat i que és una font continua de poesia i d’espiritualitat:   “Guardeu-me Déu meu, en vos trobo refugi... vos em feu feliç.”

Alguns afegeixen que un dels dos deixebles del relat seria el mateix Simó sota el pseudònim de Cleofàs. L’altre deixeble podria ser qualsevol de nosaltres. Si fos així en  Simó Pere es resumia l’actitud de tots els apòstols, esporuguits i temptats de tornar al vell esclavatge, abans de Pentecosta. No s’han convertit encara a la veritable alegria, tot i  que Jesús els ha sortit a l’encontre i ha intentat recuperar-los. Tot i que se’ls obren els ulls i el reconeixen quan comparteixen el pa amb ells, els falta encara una cosa: la vivència comunitària de la fe.

És a dir, ja s’han posat en marxa els motors de la identitat cristiana (la gràcia del Ressuscitat, la Paraula de Déu, la caritat i l’Eucaristia, però manca encara el darrer motor que ho ha de cohesionar tot: la comunitat (José-Luis Arín, Catalunya Cristiana, 2275, pàgi 31).

Nosaltres que afirmem cada diumenge la fe en el Ressuscitat, que escoltem amb més o menys atenció la Paraula de Déu, que potser fins i tot som voluntaris de Càritas, que anem a missa i que alhora, tantes vegades desertem del nostre veritable compromís cristià... hem descobert de debò la profunditat i les exigències de la vida comunitària? Ens hem convertit a la veritable alegria?

Aquest passatge evangèlic del tercer diumenge de Pasqua ha donat nom a dues grans iniciatives eclesials: el moviment internacional de solidaritat  Emaús fundat a París el 1949 pel sacerdot catòlic i frare caputxí Abbé Pierre per combatre la pobresa i ajudar les persones sense llar i els recessos d’Emaús fundats a Miami el 1978 per Myrna Gallagher, i un equip de dones, responent a la petició d’ajuda del rector de la seva parròquia per motivar els laics que també ha donat molt de fruit.

Avui el repte per a tots és descobrir la fondària, el compromís i la pobresa que demana tota vida comunitària viscuda en profunditat. Aquesta vida comunitària que culmina cada diumenge en l’eucaristia, font i cimall de la vida cristiana.

En canvi avui quants cristians se’n tornen decebuts i se’n van a d’altres pràctiques de meditació o a d’altres formes de pregària o de vida alternatives! Esperàvem- diuen- esperàvem un nou estil en l’Església, esperàvem relleu, esperàvem unes comunitats joves i vives... No els han trobat, i s’allunyen, s’allunyen de l’Església, s’allunyen de la fe, fins al punt que els cristians constituïm només una minoria creativa (Benet XVI). Voleu dir que no ens toca a nosaltres d’atansar-nos hi, respectuosament, de conversar amb ells i de mirar d’encendre’ls altra vegada  la flama de l’esperança, fins que puguem tornar a compartir el pa? No és hora de constituir unes comunitats veritablement obertes, compromeses i sinodals? Demanem en aquesta eucaristia de créixer interiorment per arribar a ser contemplatius de realitats quotidianes.