D'elogis i tresors

Diumenge XXXIII  de durant l'any 

Estimats germans i germanes,

La primera lectura d’avui és un elogi de l’esposa i el salm responsorial, un elogi de l’espòs. És freqüent que els enamorats s’intercanviïn molts elogis. Desgraciadament no ho és tant entre els qui fa anys que remen junts. Quan un matrimoni es trenca és inútil buscar culpables. D’una aliança tan íntima i tan transcendent com és el matrimoni, els externs en podem dir ben poc. Recordo una vegada a Sant Cugat, en un casament, a la tarda... per damunt dels nuvis jo veia el rosetó, crec que el més gran de Catalunya, amb uns colors excepcionals: rosats, blaus, blancs... i una geometria perfecta. Els nuvis i els convidats li donaven l’esquena. No em vaig resistir de convidar-los a tots que es giressin i el contemplessin. Els vaig dir: “veieu, des de fora el rosetó és tot gris, per admirar-lo cal entrar dins de l’església... és com el matrimoni hi ha coses que només s’entenen des de dintre.” Alerta quan en un matrimoni trencat un dels dos malparli de l’altra. S’escauria aleshores d’evocar la saviesa del Dr. Jubany, que fou bisbe de Barcelona: “Ho saps tot?” “Qui no ho sap tot, no sap res!” I us asseguro que en les coses d’estimar, no ho sabrem mai tot.

Als catalans del Principat ens costa d’elogiar. Ens sembla que estiguem adulant l’altre. Recordo una bona feligresa d’aquesta parròquia, una dona molt compromesa familiarment, socialment i culturalment, però que no podia sofrir els elogis. Un dia em va explicar el motiu: “la meva mare no em va dir mai el que feia bé, sempre em va fer veure el que feia malament”. Vaig tenir la sort de conèixer la seva mare, la Maria, que va morir quasi centenària, una dona sàvia, de pagès i generosa, que va donar el seu cos a la ciència. En Joan Soler Amigó, havia recollit moltes de les seves dites i contalles. Però aquella bona senyora també era fruit del seu temps, un temps que no era costum d’elogiar ningú. El que estava bé, ja està bé i no calia fer-ho notar. Sempre calia dir el que estava malament. Aquesta pedagogia errònia encara persisteix a l’Església i a la resta de la societat. Us ho dic per experiència pròpia. En els meus 37 anys de ministeri ordenat -38 si contem l’any de diaca- he rebut molt pocs elogis dels meus superiors, pràcticament cap. I no em consta que els meus companys preveres n’hagin rebut tampoc gaires. Sortosament nosaltres no treballem perquè ens elogiïn, encara que de tant en tant un elogi fa créixer en autoestima. Ara el papa Francesc ha convocat tots els bisbes d’Espanya, algun bisbe ha dit que espera que no sigui per estirar-los les orelles... però potser sí, perquè els bisbes també són humans; el mateix Francesc, bisbe de Roma, al principi del seu pontificat, ens va aconsellar als capellans,: “als bisbes els heu de dir coses que no els agradi sentir”.  Al País Valencià és diferent, allí són més donats a fer elogis i a parlar bé dels qui són propis. I a l’església valenciana passa el mateix que a la resta de la societat d’aquest llevant lluminós: no els costa elogiar com a nosaltres catalans.

El primer pla de la Catalunya Cristiana d’aquesta setmana està dedicat a Sor Genoveva Masip, coneguda com la mare dels pobres. Avui dia 19 de novembre fa cent anys del seu naixement. Vaig tenir la sort de conèixer-la i tractar-la. Recordo que un dia va venir aquí al Círcol Catòlic i va fer una conferència acompanyada d’un home jove que acabava de sortir de la droga. El vicari de Santa Maria, mossèn Francesc Viñas -ha fet sis anys de la seva mort- en sentir el seu testimoni, es va posar a plorar. Una de les coses que em va impressionar de Sor Genoveva va ser el dia que li vaig parlar d’un home en risc d’exclusió que convivia amb nosaltres a Sant Jeroni perquè ella ens ho havia demanat, per mitjà d’un mossèn amic. En Joan era d’aquells que va tenir por i va amagar els seus talents. Era gairebé insuportable conviure amb ell.  Vaig anar a veure Sor Genoveva i recordo em va dir és que en Joan (evidentment no es deia així) és molt Joan. Res més. He anat seguint la trajectòria d’en Joan, probablement colpit per la vida i us puc assegurar que segueix essent molt Joan, però que conserva un agraïment immens envers Sor Genoveva, per què? perquè Sor Genoveva no mirava els talents si no la persona. Creia en la persona. Quin bon exemple per als professionals i els voluntaris de Càritas! Quin mal li faria a Sor Genoveva sentir que alguns d’aquests professionals i voluntaris diuen: “és un cas disruptiu: ja hem tancat la carpeta”.

Tinc un amic economista i assessor financer que és alhora teòleg. A les seves classes d’economia i de finances sol intercalar-hi cites bíbliques i evangèliques. Moltes vegades li he dit que hauria de fer un llibre sobre els criteris econòmics de l’evangeli. Aquest diumenge en tenim un exemple esplèndid. El P. Lluc Torcal, monjo cistercenc i físic comenta a Catalunya Cristiana: “l’evangeli d’avui no parlar de béns sinó de talents” i “la lògica dels talents és ben diferent de la lògica dels béns”. Els talents s’han de cultivar, perquè no són mèrits adquirits, sinó regals que Déu ens fa i per tant crides a la responsabilitat. Doncs apliquem aquest criteri a l’economia parroquial. Imaginem que en una parròquia l’equip de Càritas, rep una sèrie de donatius i en lloc de fer-los circular, els amaga sota una rajola per un si de cas. Aquells diners no són seus, tenen un destí i una finalitat: els més pobres. Pensant que estan enfortint Càritas en realitat estan escamotejant als pobres allò que els pertoca. Certament que s’han de repartir amb justícia i equanimitat, però no vulguem ser els més rics del cementiri.

I tornem al matrimoni. Avui molts dels qui es preparen per rebre aquest sagrament ignoren que a Catalunya els esposos es casen en règim de separació de béns a no ser que expressament s’acordin unes regles per regular les relacions patrimonials dins el matrimoni sota la forma de capítols matrimonials o bé expressament s’esculli un règim econòmic matrimonial com per exemple el de guanys (en castellà gananciales). A quants cursets prematrimonials es parla d’aquests temes? I només cal recórrer a la Sagrada Escriptura: la dona forta de proverbis és la dona que es procura la llana i el lli, que les seves mans transformen, per tant és una dona treballadora i l’home del salm 127 és el que menja del fruit del seu treball. Sant Pau ho arrodonirà: “qui no vulgui treballar, que no mengi”. Certament que val la pena de llegir i rellegir la Sagrada Escriptura. D’aquí a uns minuts participarem de l’eucaristia, l’arquebisbe de València, mossèn Enric Benavent ha va dir que el tresor més gran de l’Església,  no són les obres d’art ni les grans custòdies: el centre és el sagrament de l’Eucaristia. I és molt senzill: eixe tros de pa que es converteix en el cos i la sang de Crist i que no es pot contindre en tants tresors elaborats pels homes”. Així és. Així sigui.