Eixerides i fades

Diumenge XXXII de durant l’any

Estimats germans i germanes,

a la catedral de Magdeburg, una de les catedrals gòtiques més antigues d’Alemanya, a l’entrada nord, hi ha la representació de les deu verges de la paràbola que hem escoltat. L’escultor va representar les cinc verges assenyades, alegres, rient i les cinc imprudents o fades, tristes, amoïnades i ploraneres. A Catalunya diríem que les prudents eren noies eren eixerides, despertes, desvetllades i les altres eren fades, insípides, en castellà “desaboridas”. I el percentatge era 50% i 50% ! I aquí hi hauria una primera lliçó de la paràbola evangèlica: la previsió porta l’alegria, la deixadesa porta la tristesa. Ésser previsor ens fa estar alegres. Ésser descuidat, és trist.

Podria semblar que les noies assenyades de la paràbola no eren gaire solidàries perquè en el moment clau, no van voler compartir l’oli i van enviar les altres a comprar-ne a la botiga amb el risc evident que fessin tard. Però és que aquesta no és una paràbola sobre la solidaritat si no sobre la previsió.  Diuen els entesos que la paràbola en origen era molt més curta. Quan se celebraven les noces en temps de Jesús hi havia el seguici del nuvi i hi havia el seguici de la núvia. Caminaven de nit pels carrers tortuosos i quan es veien els dos seguicis havien de posar tot l’oli a les llànties per fer el màxim de claror. En aquell moment clau, n’hi hagué la meitat que no tenien prou oli. Jesús preguntaria als deixebles, davant d’aquesta falta de previsió, vosaltres què faríeu? Més endavant els redactors hi van afegir el son de la mort: totes s’adormiren. I temps després hi van afegir el “no us conec” i la necessitat de vetllar tothora. Ensenyaments importants però que no formaven part del nucli.

A mi aquesta paràbola em fa pensar en les mares de família: esteu atentes als detalls, sou previsores, veieu per endavant, planifiqueu les feines... els marits, els fills, els homes en general, habitualment ens deixen més...Socialment també es veu. Hi ha persones per exemple que no tenen mai cura del que han embrutat, pensen que ja després vindran uns altres a netejar. Hi ha fumadors que mai no netegen els cendrers. Són persones deixades. Hi ha molts comportaments incívics. Ho veiem aquí en el Parc de la Serralada.  La persona previsora és humil. La persona superba no té cura dels detalls. La persona previsora és fidel al que semblen coses petites (per Déu no hi ha res petit), la persona que no ho és, en el fons ,és superbiosa. La persona humil troba temps per a tot. I viu feliç. La persona que no ho és, mai no troba temps per a res. Sempre té als llavis “no tinc temps” i en el fons, és desgraciada. Jesús en la seva vida pública trobava temps per a tot: per a pregar a soles amb Déu Pare, per alliçonar els deixebles, per elogiar la fe dels pagans, per guarir els malalts un a un, per instruir amb paciència les multituds, i per fixar-se en els ocells del cel i en els lliris del camp, en la sortida de sol i en la tempesta.

Sense deixar de fer res del que hem de fer, la millor previsió és creure en la providència. Tots sabem de memòria aquella pregària de benedicció de la taula: Déu i Pare omnipotent, amb sa divina paraula... és de mossèn Cinto Verdaguer. Però un amic verdaguerià, en Francesc Serra, em deia que el text original no diu  “Déu i Pare omnipotent” si no Déu i Pare “provident”, em sembla un matís molt important. Oh, si ens assembléssim a aquest Pare provident!

Per poder valorar l’instant present, cal desaccelerar i cal mirar la realitat amb ulls estimadors. Així anirem adquirint la veritable saviesa del cor, aquella que és resplendent i no s’acaba mai.  Ahir, aquí mateix, fèiem pregària i memòria agraïda del Pol, un noi de divuit anys que va morir d’accident de moto ara fa un any, anant a buscar la seva núvia a Can Ruti. El seus pares s’havien casat aquí i ell mateix i el seu germà també hi van ser batejats. Ahir vam celebrar la missa a l’aire lliure, a l’antiga església conventual. Era ple de nois i noies, amics del Pol. Hi havia llàgrimes en molts ulls.  A l’homilia vaig dir que trobaríem el Pol en els petits detalls de cada dia. En aquell moment un ocell va travessar el presbiteri i va pujar en vertical cap al cel.  Alguns ens hi vam fixar i ens vam estremir. Aquell ocell ens recordava que Déu s’ha endut amb Jesús els qui han mort en ell.

Germans, aquests dies estem molt tristos per les notícies que ens arriben de la guerra entre Gaza i Israel, ahir sentíem que hi ha infants que moren perquè no poden ser operats, perquè als hospitals que no tenen els subministrament mínims...més que mai hem de demanar el Senyor de ser instruments de pau, lluny de nosaltres l’odi, l’agressivitat, la violència verbal,  la disputa amarga, demanem que aquesta eucaristia ens faci créixer  en solidaritat. Sols així, com en un miraculós efecte papallona, contribuirem en la causa de la pau en la Mediterrània i en el món. Que aquesta eucaristia ompli d’oli les nostres llànties.