Els divins imprevistos

 Els divins imprevistos

Estimat germans i germanes,

diuen els biblistes que aquesta paràbola de Jesús en origen era molt més curta. Jesús no lloa les verges prudents perquè se’n van emportar oli de sobres, ni blasma les insensates perquè tenien poc oli. No és tampoc una paràbola sobre la solidaritat. Si ho fos, les verges assenyades serien insolidàries i les verges desassenyades unes fracassades i unes excloses per tota l’eternitat. Jesús  va molt més enllà i molt més a fons. Jesús planteja un dilema quotidià als seus deixebles que es resumiria dient: i vosaltres què faríeu davant d’una situació imprevista? Jesús i els apòstols van viure moltes situacions d’imprevisió. Començant per Canà de Galilea, quan el casament. En diverses ocasions es van trobar que no portaven pans per alimentar la multitud i Jesús els va demanar que cadascú aportés els recursos que tingués i va salvar la situació per alt. També aquelles ocasions els apòstols li plantejaven una solució econòmica, però que era del tot insuficient: no en tenien prou per anar a comprar menjar.  I només, quan tots van posar de la seva part, quan van fer sorgir el seu enginy i van posar en comú el poc que tenien, el miracle de la multiplicació (paraula que per cert els evangelis no usen en cap moment) es va produir. També quan Jesús dialoga amb la samaritana (un diàleg que va fer que aquella dona canviés de vida) els apòstols eren de compres i els va sorprendre que parlés amb una dona estrangera. Segur que recordeu aquella vegada que van pujar a la barca i en tota la nit no van pescar ni un peix. I Jesús ressuscitat els va demanar que canviessin d’estratègia i que tiressin la xarxa cap a un altra costat i la xarxa es va omplir de peixos grossos.  

Quantes vegades deixem de fer coses perquè no tenim diners i ens oblidem que quan les coses són de Déu la seva providència ens assisteix sempre i es fa present en el moment més oportú. Parafrasejant Sant Ignasi: hem de treballar com si tot depengués de nosaltres però hem de confiar com si tot depengués de Déu.

Dins de cada un de nosaltres hi ha una verge assenyada que preveu i una verge fada que es descuida. En la nostra vida hi ha previsió i hi ha imprevistos. Ho voldríem tenir tot controlat i la vida ens surt a l’encontre i sovint fa que hàgim de canviar de plans, de rectificar la ruta. Estem tan segurs de nosaltres mateixos que de qualsevol contratemps en fem un drama, quan és precisament per mitjà dels imprevistos que Déu ens parla i ens convida a créixer.  

També hi ha pobles que tenen molts recursos i d’altres que n’estan mancats. La gran “solució” ahir com avui és: endeuteu-vos, aneu a la botiga a comprar més oli, encara que us hàgiu d’endeutar de per vida. O ves-te hipotecant. O en aquests que t’acusen, tapa’ls la boca amb diners. Vet aquí alguns dels molts enganys de l’economicisme. Quan ens decidirem d’aprofundir en la Paraula de Déu per descobrir els criteris econòmics de Regne que Jesús ens proposa: la confiança en la Providència, la retribució generosa dels treballadors de la vinya, l’òbol de la vídua i tants d’altres?  

I el que passa entre persones, passa també entre països. Ahir ens esfereïa la notícia que el principal hospital de Gaza es quedava sense recursos energètics: ni llum, ni aigua... i que els malalts ingressats començaven a morir, un infant explicava per ràdio que no el podien operar: una situació tan dolorosa com absurda, fruit d’una guerra absurda i resultat de totes les situacions absurdes que la humanitat anem provocant cada dia, amb el dolor gratuït que uns i altres ens anem provocant. Com diu el salm 57: “Han cavat un forat davant meu, però ells mateixos hi han caigut dins.” En castellà diuen amb enginy: “está cavando su propia tumba”

Ahir, aquí mateix, acomiadàvem el Pol, un noi de divuit anys que va morir d’accident de moto quan anava a recollir la seva xicota que treballa a Can Ruti. Els pares, el germà, la núvia, els amics, estaven desfets davant d’aquesta mort imprevista. Un jove que es menjava el món. Jo també em sentia tocat perquè havia presidit el matrimoni dels pares i havia batejat els dos fills. La mort d’un jove, la mort d’un fill, trenca tots els esquemes del que anomenem “llei de vida”. Començant per la Paqui, la seva mare, alguns vam intervenir de paraula, molts altres van intervenir amb els seus silencis. Però hi hagué un moment que no estava previst en el guió, fou en el moment que en l’homilia, deia que al Pol el sentiríem present en molts instants de la seva vida en els petits detalls. La celebració era a l’aire lliure i, en aquell moment un ocell va creuar el presbiteri i sobre la fotografia del Pol va pujar de dret cap al cel. En aquell ocell molts hi vam veure una carícia del Pol, un consol de part de Déu, que no estava previst en el guió de la celebració. I és que, com deia el doctor Gomà, per qui creu tot és signe, per qui estima tot és do.

Estimats germans i germanes, la comunitat primitiva va afegir que les verges de la paràbola, totes elles, es van endormiscar i es van adormir. És el dolç son de la mort. Sant Pau ens n’ha parlat. Tots sabem que en l’hora de la nostra mort no ens emportarem res, ni llànties, ni oli de sobres, perquè a la mortalla no hi ha butxaques; però d’altra banda els creients sabem que ens n’anem a dormir “al llit de Déu”, com deia magistralment el poeta Enric Balaguer, ens despertarem en els seus braços, veurem que en els moments de fracàs aparent és Ell qui ens ha sostingut i segurament somriurem dels qui per tenir-ho tot lligat corren adelerats darrere els diners i s’obliden del més important, la justícia, la misericòrdia i l’enginy de la caritat.

Continuem l’eucaristia. I quan en la consagració mostrem el seu cos i la seva sang, recordem el crit que al capvespre de la nostra existència sentirem el crit que sentiren aquelles noietes, que potser també moriren joves: “l’espòs és aquí, sortiu a rebre’l” i Ell dirà a la nostra ànima: “aixeca’t amiga meva i vine.”.