El projecte de Déu i el nostre

Homilia en la nit de Nadal 2023

Estimats germans i germanes,

tots tenim projectes de vida, alguns són temporals, d’altres aspiren a ser definitius. Però hi ha projectes que arriben a terme i d’altres que no. Un projecte de vida bell amb aspiració de ser definitiu, per exemple, és el matrimoni, és la família... d’altres poden ser la vida consagrada, una missió, un voluntariat... Hi ha persones no tenen projecte, senzillament van segons els vents que bufen. Hi ha projectes que s’han dissenyat bé i d’altres que no tant, i per això es trenquen matrimonis, es trenquen famílies, es dissolen comunitats. Antigament quan una dona entrava en un convent de per vida o hi havia un candidat al ministeri ordenat i no suportava l’estil de vida del monestir o del seminari, la gent deia amb tota naturalitat: “és que no li provava”.

Mossèn Josep Rius Camps, biblista, basant-se en l’antic còdex Beza i Sinaític, les antigues compilacions de textos bíblics que són la base dels nostres textos litúrgics, sosté que la Paraula de què parla el pròleg del quart evangelista, s’hauria de traduir per “projecte”, que en el principi existia el Projecte que aquest projecte interpel·lava Déu i que un Déu era el projecte.

Aquest evangeli que antigament que hem proclamat i que abans es llegia al final de totes les misses, el poema meravellós d’aquesta Nit Santa, és el projecte de Déu sobre la humanitat. El Verb es fa carn, s’encarna, es concreta en un temps de la història determinat. Però Déu Pare no està sol en aquest projecte, compta amb Maria, compta amb Josep, compta amb una resta fidel d’Israel,  compta amb cada un de nosaltres...

La nostra pregunta per tant no és tant quins projectes tinc jo, quins projectes tenim nosaltres sinó quins projectes Déu té per a mi, quins projectes té per a cada un de nosaltres... Què espera Déu de mi, què espera de nosaltres. Aquest és el principi de tota vocació: és Déu qui amb crida jo, senzillament l’invoco. Com el naixement de Jesús il·lumina la meva vida de cada dia, el meu projecte, el nostre projecte. Mentre estem en aquest món, encara tenim la possibilitat de rectificar, d’esmenar, de millorar, d’acceptar els fracassos... de veure en la solitud i el silenci de la nostra cel·la si el nostre projecte és realment el projecte de Déu.

Hi ha vegades que els nostres són projectes frustrats, que resten arraconats: es trenquen matrimonis, es desfan famílies, s’extingeixen les comunitats o les missions... Hauríem de preguntar-nos si realment són projectes que compten amb Déu, o són només les nostres cabòries, o les nostres falòrnies, és a dir  idees errònies, raons febles, predicció gratuïtes...  

Sn altres ocasions són les circumstàncies les qui ens desbaraten els projectes: Vingué prop dels seus/però els seus no l’acolliren./ Queda ben palès: “Jesús neix per morir i mor per renéixer”.Els projectes que d’altres ens frustren són aquells pals a les rodes tan característics dels catalans, -com diu Jaume Vicenç Vives- que ens posen a les rodes. Algú explica amb entusiasme una idea, un projecte i els altres, escèptics o se’n riuen o li pregunten: “vols dir que te’n sortiràs...?”

En canvi, “als qui el reberen els donà la capacitat d’esdevenir Fills de Déu,” és a dir semblant a ells “als qui creuen en el seu nom- no de lligams de sang/ni d’un voler de carn,/ ni d’un voler d’home,/ sinó que han nascut de Déu.” Ací hi ha el fonament de tota vocació. Una dona pot triar la parella amb qui compartirà els seus dies. Es pot elegir fills sense estar casats,  fins i tot es pot triar viure segons l’orientació sexual de cadascú, o engendrar un ésser humà artificialment... sembla que tot sigui possible, però el que cal preguntar-nos és si tot és de Déu.

Estimats germans i germanes, com sabré si el meu projecte, si el nostre projecte, és també el projecte de Déu? Quan de debò li donem a Déu un sí, total, irreversible i sense condicions, com el de Maria o el de Josep, o el dels grans sants que  Aleshores Déu ja es cuida de dir-nos de moltes maneres si aquest nostre projecte és el seu.

I, si és el projecte de Déu, aleshores cada u de nosaltres rebrà una gràcia per a una altra gràcia, perquè la Llei es donà per mitjà de Moisès, la gràcia i la veritat s’ha fet realitat per mitjà de Jesús.

I si no és el projecte de Déu, ell també es cuidarà de fer-nos veure  què hem de rectificar.

Vivim en un món de lleis, de prescripcions, de normatives... la llei és necessària, però recordem el que deia Sant Agustí: “tanta llibertat com sigui possible, i tanta autoritat com sigui necessari”. El drama és quan invertim la proposició i convertim l’autoritat en poder i la llibertat en recurs per fugir de les estratègies del poder.

A Jesús, enfrontar-se amb l’autoritat li va costar la vida. Per això en els pessebres antics, Jesús era representat dins d’un sarcòfag, per recordar-nos que Jesús neix per morir i que mor per renéixer. I que nosaltres estem cridats exactament al mateix, cada un en les seves circumstàncies personals, encarnades en un temps de la història.

Els àngels prop del Pessebre anuncien que només hi haurà Pau al món quan ens deixem estimar pel Senyor, quan deixem que Ell intervingui en la nostra vida, quan fem conjuntament que el nostre projecte sigui el projecte de Déu, en definitiva quan, com diu Josep Maria de Sagarra al final del seu poema: “I si tot l’any la mesquinesa ens fibla/ i l’orgull de la nostra soledat/ almenys aquest nit fem el possible/ per ser homes de bona voluntat.” Jo afegiria, no sols aquesta nit, aquest nou any, sinó tots els anys que el Senyor ens doni la vida. Sant Nadal!