Rescatar la nit

Diumenge I d’Advent

Sant Francesc Xavier. En memòria de Teresa Coma Riera.

3 de desembre de 2023

Estimats germans i germanes,

Els dies són curts. La fosca guanya protagonisme. Una de les vivències més belles del nostre pelegrinatge i de la nostra estada a Mont Athos, a Grècia, va ser constatar la importància que per als monjos té la nit i mirar de viure-la amb ells en la seva pregària.  Ens llevàvem a les quatre del matí perquè la primera litúrgia era a dos quarts de cinc. Tot era fosc. A l’església resplendien les espelmes fent pampallugues sobre l’or de les icones que només endevinaven, mentre que els fidels s’atansaven a venerar-les amb respecte. Ens acompanyava la monòtona salmòdia monàstica, el perfum de l’encens... Era inútil voler racionalitzar res. Senties que entraves en una atmosfera de misteri. Els cartoixans i les cartoixanes, i d’altres monjos, durant segles, han dormit partit: anaven a dormir a les vuit, es llevaven a les dotze, pregaven un parell d’hores i se’n tornaven al llit. Deien, però que en aquella quietud eren les hores que més  monjos se sentien, l’hora que uns dormen, d’altres vetllen i d’altres treballen. El P. Josep Maria Canals, cartoixà, em deia: tothom sap que el primer son és el més profund... doncs nosaltres vivim dues vegades el primer son i ens llevem descansats. Vaig recordar que l’evangeli diu que Jesús pregava de nit i que veia sortir el sol. També Nicodem, mestre de la llei, anava a veure Jesús de nit, d’amagat, confiadament (encara que Jesús el sacsegés perquè sabia que Nicodem buscava i, per tant, es podia deixar sacsejar.  Nicodem només és esmentat per Joan, que li dedica més de la meitat del capítol 3 del seu evangeli, uns versicles del capítol 7 i una menció última el capítol 19. És un personatge «transversal» a tot l'evangeli en el sentit del qual està present sempre, però sense assumir un protagonisme destacat. Si no és el de desclavar Jesús de la creu, juntament amb Josep d’Arimatea. De nit.

La nit.  Sant Marc en l’evangeli d’avui enumera les quatre vetlles en què els romans dividien el temps des de la posta del sol fins a l’albada. És a dir capvespre, mitjanit, cant del gall, aurora... cada vetlla té el seu sentit. Que n’és d’important el porter!

La nit. Sovint associada a un cau de malifetes, però Jesús, amb el seu exemple, ens convida a rescatar-la. A viure-la en plenitud.

La nit. Kant deia que el dia és bell però la nit és sublim, és a dir, d’una grandesa i profunditat admirables. És sublim la vivència emotiva o espiritual que provoca un estat d’exaltació.

En la nostra vida hi ha dies clars i nits fosques -i de vegades molt fosques i molt llargues- però la nit és també l’ocasió per anar de puntetes a trobar-se amb el Senyor.

Sant Joan de la Creu escrivia:

En una noche escura,

con ansias en amores inflamada,

¡oh dichosa ventura!,

salí sin ser notada,

estando ya mi casa sosegada.

A escuras y segura

por la secreta escala, disfrazada,

¡oh dichosa ventura!,

a escuras y en celada,

estando ya mi casa sosegada.

La casa assossegada són els sentits corporals. Quan callen, se’n desvetllen uns altres.

Ahir vam viure una experiència molt bonica a Roca i Pi: un casament. Els nuvis són veïns de Bufalà. Havien tingut, sobre tot ella, una vida gens fàcil, però amb tenacitat i ajuda havia assolit l’equilibri. Se’ls veia tan feliços! Tot el que havien viscut havia valgut la pena per arribar a aquest dia.

En les línies introductòries de la Carta als Corintis, l’Apòstol dona gràcies a Déu per l’abundància de dons espirituals o carismes amb els que ha enriquit. Quants dons rebem també nosaltres! Siguem agraïts.

Avui és Sant Francesc Xavier, que ell ens ajudi a créixer en intrepidesa i tenacitat en totes les nostres empreses. Sense vanaglòria, recordant aquella frase del Divino Impacient, l’obra de teatre dedicada a Xavier:

no hay virtud más eminente

que el hacer sencillamente

lo que tenemos que hacer.

Cuando es simple la intención

no nos asombran las cosas

ni en su mayor perfección.

El encanto de las rosas

es que, siendo tan hermosas,

no conocen lo que son.

Quina pau li devia donar a Xavier el Crist somrient del Castell de la seva família.

comencem un any més el temps d’Advent. Pel qui creu tot és signe, tot parla de Déu. Però ens cal demanar més fe per descobrir que cada dia Jesús ve en cada persona i en cada esdeveniment, especialment en els pobres i els qui més pateixen. La nostra és una esperança activa i responsable, nosaltres també hem d’anar cap a Jesús, ens hi porta la pregària confiada, el diàleg constructiu i les bones obres.