Guspires de llum

 Immaculada Concepció 2023

Estimats germans i germanes, Déu vos guard.

Les circumstàncies actuals ens porten sovint a reflexionar sobre el problema del mal. Sempre actual: Per què hi ha guerres? Per què moren els innocents? Com és que les lluites partidistes poden determinar el futur d’una nació? Per què els poderosos, els qui mouen els fils de la política i de l’economia, sovint estan amagats? Els polítics busquen realment el bé comú? Per què hi ha abusos, maltractaments físics o psicològics...?  Per què en els països que hi ha la poligàmia, els que emigren s’emporten una sola dona -normalment la més jove i la més bonica- i abandonen les altres a la seva sort...?

Són preguntes que ahir i avui ens plantegem i tractem de donar-los resposta, no sols de paraula, sinó amb la Paraula de Déu que il·lumina la nostra vida. La preocupació pel mal ja existia en temps de l’autor sagrat que va escriure el fragment del llibre del Gènesi que hem proclamat. De fet aquest text vol ser una resposta divina a un problema humà que travessa la història: per què hi ha mal, per què hi ha pecat... doncs perquè l’ésser humà és capaç de pecar i, de fet, peca. De petits distingíem molt bé els bons i els dolents d’una pel·lícula. Potser en algun moment ens vam arribar a creure que tothom és bo. Després hem anat veient que hi ha persones bones, generoses, donades als altres i n’hi ha d’altres de tortuoses, cegades per l’ambició, malintencionades. Essent encara més realistes, tots tenim un costat fosc. Som superbiosos perquè ens hem llançat a una lluita desfrenada per aprofitar el temps, perquè ens pensem sempre que són els altres els qui s’equivoquen. Som vanitosos perquè actuem buscant el reconeixement i l’aplaudiment. Sovint ens aïrem, per coses de poca importància. Som peresosos perquè deixem de fer el bé.  Sempre ens sembla que els culpables són els altres -la serp, la dona temptadora del Gènesi- però no podem eludir la nostra responsabilitat. Com diem en l’acte penitencial, tots pequem de pensament, de paraula, d’obra i d’omissió. Gosaria dir que, sobre tot, pequem d’omissió.

El progrés de la ciència és ràpid, gairebé produeix vertigen. Dilluns mateix van operar una mare de família, la Judit. Li van treure la matriu amb cirurgia robòtica. L’aparell que porta el nom d’un savi universal, Da Vinci. En un parell de dies ja era a casa i s’està recuperant ràpidament...

El telèfon mòbil és molt útil, ens permet una comunicació ràpida, gairebé instantània amb qualsevol indret del món, alleugereix la solitud de moltes persones, però, també, pot provocar trastorns com ara la monofòbia és a dir l’angoixa excessiva quan no el podem fer servir, o la depressió: per no tenir el mòbil, per perdre els contactes o no tenir crèdit. I també l’ ansietat i l’angoixa de l’usuari que en enviar els seus missatges no són vistos i tampoc els contesten, quant la persona a qui els envio es troba en línia. La persona que viu enganxada a la pantalla pot manifestar irritabilitat, impulsivitat, agressió i tornar-se violenta.... O l’ ansietat que es produeix quan l'usuari no té dades mòbils, no té el seu mòbil, va caure el sistema o no rep missatges... Cal un ús responsable d’aquests aparells.

Davant d’aquest fons negre a l’evangeli d’avui sorgeix una guspira de llum. Un poble petit i quasi oblidat, Natzaret. La gent dubtava que en pogués sortir res de bo i encara era en un país ocupat pels romans. Però allí, una noia senzilla, una noia del poble, que estant sola i en silenci rep un anunci sorprenent que li ha de canviar la vida i que ha de canviar el rumb de la història. La resposta rau en la dona, en les dones. I en la soledat -no tenia ningú a prop per poder-li consultar- i en el silenci humil, Maria diu que sí. Un sí total, irreversible i sense condicions que havia, com dit de canviar la història. I va poder dir que “sí” per gràcia, per do, perquè per un privilegi únic havia estat preservada del pecat des de l’instant de la seva concepció. La història de l’art l’ha representat com l’abraçada de Joaquim i Anna a la porta daurada del temple, com la soca de Jessé, o com les immaculades convencionals que sempre solen ser molt joves i serenes

Nosaltres no rebem cap privilegi únic, però també hem rebut el do de la fortalesa alhora de prendre les grans decisions de la nostra vida: casar-nos o romandre cèlibes, fer o deixar fe, revenjar-nos o donar pas al perdó, entendre el comportament d’aquell que ens gira la cara, buscar feina i no prostituir-nos perquè a l’altre empresa paguen una mica millor... No ens equivoquem i que siguem capaços de demanar perdó.

El P. Ignacio Larrañaga en la seva pregària Senyora del silenci, escriu:

El món s’ofega en el mar de la dispersió/i no és possible estimar els germans amb un cor dispers/ Fes-nos comprendre que l’apostolat, /sense silenci/ és alienació. /I que el silenci. / sense apostolat/és comoditat.// El silenci de Maria no és absència si no presència.

Germans i germanes, que avui experimentem aquesta silenciosa proximitat de Maria, Mare de l’Advent, i fem nostre el poema de Joan Maragall del 1897, sobre la nit de la Puríssima,

Quin cel més blau aquesta nit!

Sembla que es vegi l’infinit,

en tota sa grandesa,

en tota sa dolcesa;

l’Infinit sense vels,

més enllà de la lluna i dels estels.

La lluna i els estels brillen tan clar

en el blau infinit de la nit santa,

que l’anima s’encanta

enllà…

Aquesta nit és bé una nit divina.

La Puríssima, del cel

va baixant per aquest blau que ella il·lumina,

deixant més resplendors en cada estel.

Per la nit de desembre ella davalla,

i l’aire se tempera, i el món calla.

Davalla silenciosa… /Ai, quina nit més blava i més hermosa!