Facilitadors

Diumenge segon d’Advent.

10 de desembre de 2023

Estimats germans i germanes,

Quan arribem a la Cartoixa de Montalegre, després d’aquell camí sinuós flanquejat per xiprers, veiem que a la blanca façana, flanquejant la imatge de Santa Maria amb l’Infant, hi ha dues imatges més: sant Joan Baptista i sant Bru. La veu que ressona en el desert i el silenci. La veu potent de Joan Baptista va sorgir del silenci del desert. I, encara avui, els cartoixans, seguidors de sant Bru, només parlen vint minuts al dia. Tots tenim necessitat de silenci i tenim necessitat d’aquestes paraules madures, perquè les paraules que han estat pastades en el silenci, solen ser paraules justes, exactes que arriben al cor.

Les paraules de Joan Baptista sorgien del desert i de la comunió amb la natura. Els pares i les mares del desert, estaven llargues hores en solitud i silenci i pronunciaven aquells apotegmes, aquelles sentències breus i enginyoses que movien els cors i trasbalsaben. Quan el monarca d’Alexandria va anar a veure un pare del desert a demanar-li consell, aquest no li va dir absolutament res. Quan ell, molest, li va fer arribar la seva queixa per mitjà de terceres persones, el santó va replicar: “si no l’han edificat els meus silencis, menys encara l’edificaran les meves paraules.”

Aquest agost vaig tenir l’oportunitat de fer uns dies d’estada a Xiu-Xiu, a Calama, al nord de Xile, el desert més alt, més àrid i més fred del món. Des de la finestra de la cambra només veies que l’aridesa del desert i a les nits un firmament espectacular... Els mateixos dies un bon amic se n’havia anat a recórrer amb moto el desert del Marroc, el desert de Marrakech, la zona àrida més extensa del món. Sota del desert del Sahara hi ha una de les bosses d’aigua dolça més gran del món. Quan compartíem les experiències, de seguida ens enteníem. Un empresari català, Pere Duran Farell, anava cada estiu a un desert diferent del món i tornava renovat.

Hi ha deserts sorrencs i deserts pedregosos, tant la primera lectura com l’evangeli ens han parlat d’aplanar, aplanar és facilitar. Aquesta hauria de ser la nostra tasca i també la comesa dels bons polítics, facilitar les solucions. Un facilitador és una persona que ajuda a un grup a entendre els objectius comuns i contribueix a crear un pla per assolir-los, sense prendre partit, permetent al grup assolir el consens. Abans, als pobles, existia el que s’anomenava l’home bo, la persona que acompanyava les parts en els actes conciliatoris per procurar, juntament amb el jutge, l’avinença entre elles. Vaig conèixer el qui feia aquest paper en el meu poble i ara un net seu, bon amic,  té també dots de conciliador, sap gestionar els conflictes, sap posar pau.

Avui també és un dia per agrair els qui, en el decurs de la nostra vida, heu fet el paper de Joan Baptista, ens heu obert camins, ens els heu aplanat la ruta, ens heu ajudat a discernir i a decidir. Els pares que ens he fet reflexions inesborrables. Els avis, els mestres, els bons amics... us devem tant! A cada un de nosaltres alguna vegada ens ha tocat de fer aquest paper. Abans de parlar per parlar, procurem fer silenci.

Hem escoltat un fragment de la segona part del llibre d’Isaïes -estadista, assessor de reis, poeta, orador i escriptor. coneguda com a Llibre de la Consolació d'Israel (capítols 44-55) perquè comença consoleu, consoleu el meu poble...!  Consolar no és fàcil, consolar vol dir estar a prop, escoltar amb respecte i amb delicadesa, mirar de dir la paraula oportuna, callar molt, donar elements perquè la persona obri per ella mateixa, perspectives de futur. Sovint acudeixen a nosaltres persones que mostren sentiments contradictoris, la nostra manera d’estar a prop no és recriminar-los la contradicció -tots volem i dolem- si no mostrar-los que entenem la seva contradicció. I no parlem simplement d’un consol personal, parlem també de consolar el poble. El cardenal de Sarajevo, explicava que quan va sortir a l’altar per la missa del gall, el primer any de la guerra, el 1992, a la catedral tothom plorava i que ell va sentir també el desig irrefrenable de plorar, però es va contenir, perquè va pensar: “si jo també ploro, qui consolarà el meu poble.”

L’escenari d’aquests capítols finals del profeta Isaïes, tot i que és un escenari de captiveri, és prometedor: Jerusalem ha estat assolada i el poble jueu està captiu a Babilònia, però Cir rei de Pèrsia, conquerirà Babilònia i alliberarà els hebreus. En els llavis del profeta ressona un prec: aplaneu!, aplaneu en l’estepa un camí per al nostre Déu i prediu que els terrenys escabrosos s’aplanaran. Crec que avui també ha de ser el nostre prec des de la convivència quotidiana, hem de ser persones que aplanin. En aquest temps d’Advent, enfortirem la nostra esperança si busquem temps de desert, encara que sigui enmig de la ciutat. Déu parla en el silenci del nostre cor. Jesús va fer quaranta dies de desert abans d’emprendre la seva missió. I certament al desert fou temptat, perquè en el desert és quan sorgeixen les proves més grans, però cada temptació és una ocasió per lluitar contra el mal.  

Tornem a la façana de la Cartoixa, al punt més alt hi ha la creu sobre l’esfera del món, amb el lema de la cartoixa: “la creu roman, mentre que el món gira.” El rector ens diu que va professar a la cartoixa amb un únic objectiu, preparar-se per ben morir. És un bon motiu. En un sepulcre antic que hi ha a l’atri de la basílica de Montserrat s’hi llegeix, “vixit ut sempre viveret”, és a dir, va viure per viure per sempre. La nostra vida d’ara és l’assaig del que serà aquella vida plena, quan tot callarà i Déu ho serà tot en tots. A cada eucaristia pregustem aquesta vivència d’eternitat.