Fer goig

 Diumenge del Goig. Dominica Gaudete

Estimats germans i germanes,

aquest tercer diumenge del temps d’advent, és el diumenge del goig, en llatí gaudete. Aquesta paraula “goig” avui no s’usa gaire, però forma part del nostre patrimoni cultural humà i cristià i crec que hauríem de recuperar-la. Abans es feia servir expressions com “fer goig” que volia dir causar satisfacció, ésser plaent, de mirar algú o alguna cosa per la seva ufana, bellesa, etc. La meva àvia Angelita es va arreglar fins passat els cent anys. Deia “Jaume, més val fer goig que fer fàstic”.  Quan veiem els plàtans amb les fulles daurades aquesta tardor diem que fan goig...

A Déu li demanem moltes coses: salut, feina, pau al món (potser hi hem de posar també una mica de la nostra part)... Aquest és el nostre capteniment també amb els germans: els demanem que facin coses. Algunes vegades els donem les gràcies. Però rarament lloem. És més, quan lloem sembla que adulem. I aquest és un gran error. Elogiar i saber rebre un elogi és signe de maduresa... En canvi “no fer goig” és quan algú o alguna cosa ens inspira desconfiança, és quan esperem alguna cosa desagradable, enutjosa, etc. Per exemple, deien, aquesta anunciada visita “no em fa goig”. Hi havia una casa a Badalona de família rica vinguda a menys que estava molt deixada. Una senyora que coneixia la situació em va dir: “Pensi mossèn que la casa està tan deixada que agraeixen que no se’ls visiti.”

De quin goig parlem aquest diumenge? Quan parlem de goig, parlem de l’emoció causada per la contemplació d’una cosa que ens plau molt, per l’esperança d’obtenir allò que abelleix, és a dir allò que ens ve de gust, per l’adquisició del bé desitjat. Una de les dimensions del goig, doncs, va estretament lligada a l’esperança. El problema és que sovint confonem esperança amb espera. D’esma, convertim l’esperança en l’espera de les festes, unes festes que cada any anticipem més i que ja comencem tot just quan s’acaba el halloween, aquest nom que ve d’un origen celta i que no vol dir altra cosa que “la nit de Tots Sants”. Abans em dèiem castanyada i visita al cementiri. 

La pregunta és quin és l’horitzó de la nostra esperança aquests dies? Alguns -sobre tot les mares de família grans- diuen, és que jo ja voldria que aquestes festes haguessin passat. Per què? Probablement pel record dels qui altres anys celebraven el Nadal amb nosaltres i ja no hi són.  Perquè identifiquen les festes amb més feina, fer àpats, preparar regals... potser amb trobades familiars, amb persones que no desitgen en veure (diuen que per Nadal la família no és obligatòria).Realment ens alegra tenir experiència que Jesús ens ve de nou a trobar cada dia, en cada ésser humà i en cada esdeveniment i cada dia?

Anem a l’evangeli d’aquest diumenge, que ben segur que il·luminarà la nostra esperança:

Joan Baptista, devia sorprendre: un home que vivia al desert que anava cobert, no  amb un pell de camell sinó amb una roba de pèl de camell (com matisa Josep Rius Camps que acaba de publicar el seu tercer recull de comentaris de l’evangeli sobre Joan Marc, el primer evangelista, Barcelona, Edimurtra, 2023), un home que menjava llagostes i mel boscana... que cridava, que semblava amenaçar, que denunciava l’adulteri del rei... però que parlava amb saviesa. Els nostres avis en dirien un home de bosc, rude, avui en diríem un outsider. Però Joan es presenta nogensmenys que com a testimoni de la veritat. En el vocabulari del quart evangeli “veure” vol dir “experimentar.” Tinc un amic, invident des de la infància, el Miquel Albert, que em diu “a veure quan ens veiem”. Una dona cega li va dir a una amiga d’anys: “permet que et toqui la cara”. Ho va fer i després li va dir “ja t’he vist”.

Joan es presenta com una veu que crida en el desert. En la nostra parla popular una veu que crida en el desert és una veu inútil. En aquest evangeli és tot el contrari. Joan és el portaveu d’un missatge diví: “adreceu els camins del Senyor.” Els benaurats són els ben anants. I nosaltres també diem expressions com ara: “sí que vas bé” o “vas errat”. Ser precursors és obrir camí. En la nostra vida continua avui havent-hi precursors i persones amigues, familiars, properes que ens corregeixen des de l’amistat i des de l’estimació. Persones que ens ajuden a  esmenar. De vegades convivim amb elles, d’altres només ens hi veiem de tant en tant, d’altres potser només hi parlem per telèfon alguna nit...

Per això l’Advent és també un temps de conversió. I el “camí del Senyor” és el que nosaltres hem de seguir per anar al seu encontre. “Un camí -escrivia Sagarra- quina cosa tan curta de dir/quina cosa tan llarga de seguir!  El camí som nosaltres mateixos, la nostra vida, les nostres institucions, el nostre món. A Déu no s’hi va per la manca de sinceritat, s’hi va per la Veritat en majúscules que, tot sovint, es tradueix en fidelitat.

I què és això de deslligar la corretja de la sandàlia? Segons els biblistes, és una clara al·lusió a la llei del levirat, segons la qual quan un moria sense fills un s’havia de casar amb la viuda per donar fills al difunt. (Això ha perviscut fins el segle XX, és el que passa a La tia Tula, de Miguel de Unamuno).Si el que tenia el dret de fer-ho no ho complia, un altre podia ocupar el seu lloc. I la cerimònia per a declarar la pèrdua del dret consistia a deslligar-li la sandàlia. (Recordem la causa per la qual Herodes va empresonar Joan va ser per un tema diríem avui “sentimental”: per què Joan li havia dit que no era lícit que tingués la dona del seu germà Felip...  La història és que Herodes Antipes es va enamorar d’Heròdies, la dona del seu germanastre Herodes Filip, i al seu retorn es va divorciar de la seva dona (filla del rei Aretes IV dels nabateus, regne àrab amb capital a Petra) i s’hi va casar, contra la llei jueva. I Joan denunciava aquest adulteri.

Jesús, simbòlicament, és l’espòs que ve a desposar-se amb l’Església, una imatge que avui també a molts ens costa d’entendre. Ara sí diem que Jesús ve íntimament en cada ésser humà i en cada esdeveniment, ve quan ens trobem la comunitat reunida, ve quan aquest Nadal ens reunim a taula, potser fins i tot amb persones que ens costem, ve quan anem a visitar un malalt o un agonitzant, o una persona que haurà de passar el Nadal, a la residència, a l’hospital o a la presó, aleshores entendrem què vol dir viure el Nadal i què vol dir anticipar-lo amb goig: allò que ja sabem, però que tot sovint oblidem, que Jesús ve en cada ésser humà i en cada esdeveniment i que hem de lloar-lo per les meravelles que obra en nosaltres cada dia.