Diumenge del goig

 

Diumenge III d’Advent

Què volem dir quan parlem del goig? Vet aquí una paraula en desús. Abans quan una persona anava ben arreglada, es deia “fa goig!”. Quan l’Antoni Gaudí va completar la torre de Sant Bernabé de la Sagrada Família, li va voler preguntar al mestre de cases com la trobava, i l’home, li va dir senzillament: “¡Fa goig!” una resposta que va complaure molt a l’arquitecte perquè la façana era, precisament, la façana del goig, dels misteris de goig.

El goig no és exactament el mateix que el gust. Hi ha persones que quan les presentes a algú diuen “molt de gust”, però rarament diuen “molt de goig”. El goig és assaborir una alegria íntima.

Ahir vaig tenir l’ocasió de visitar la nau del Gorg a Badalona, on diuen que hi ha 400 persones que aviat seran desallotjades per ordre judicial. En vaig sortir amb ganes de plorar. Era tot el contrari al goig. Em va desplaure molt i em vaig sentir impotent.

Com poden tornar aquests amics, aquests germans, a viure el goig d’existir?

Ahir vam fer memòria agraïda d’en Juan Miguel González Feria, un sacerdot ordenat a Barcelona però que traslladat a Salamanca es va ocupar de les vocacions adultes al sacerdoci.

Últimament, retirat a Madrid, ja no parlava. Però mirava amb atenció i fins i tot somreia. Jo crec que experimentava el goig de viure.

Soneto alejandrino con estrambote a Juan Miguel González Feria en su Pascua.

¡Tu largo silencio, Juan Miguel qué elocuente!

Desarmaba nuestro continuo hablar por hablar

este yoísmo que, a muchos, empuja a fablar

haciendo callar -con soberbia- a la demás gente.

 

Tú que escuchabas y encarnabas el Verbo turgente

con estilo cortante para el clavo reblar,

danos un recto dicterio para el bien repoblar

con sosegados coloquios, al estilo silente.

 

Casi no te dejabas tocar. Con un breve contacto;

nos enseñabas a tratar suaves y con tacto

a quienes, dóciles, se pongan en nuestras manos

 

para caminar juntos por senderos de Verdad

tejiendo en paz lazos de auténtica amistad

llegando a ser así, en la existencia, hermanos.

 

Perdónanos, Juan Miguel y dile a nuestro Alfredo.

lo que sabe ya, nueva etapa, díselo quedo…