El rostre de Déu

Homilia diumenge XXXIII (19/11)

La dona forta té un protagonisme gran en la primera lectura. També a la segona, Pau compara la segona vinguda del Senyor i el trasbals que suposarà amb els dolors de la mare quan infanta, que en el seu temps, eren molt més intensos i generalitzats. Però és una visió consoladora, entendre que els sofriments del món present són el signe d’un nou part...

I encara que explícitament a l’evangeli Jesús no parli de la dona, és evident que les dones per la seva mateixa naturalesa, solen ser molt bones administradores.

Però aquest evangeli dóna una lliçó encara més profunda. Ens ajuda a conèixer millor a tots, homes i dones, com és Déu, el rostre de Déu. El tercer  personatge de la paràbola, el que només havia rebut un milió, té una imatge distorsionada del seu senyor: “sé que sou un home exigent, que voleu collir on no havíeu sembrat.· I davant d’aquest Déu esdevé poruc. Probablement sí que aquell senyor era exigent, però no és veritat que no hagués sembrat: havia dipositat en mans dels seus súbdits unes quantitats de diners perquè les fessin rendir.

Per tant, segons sigui el rostre de Déu en què creiem, així serà el nostre capteniment. Si creiem en un Déu magnànim i magnificent, nosaltres mateixos serem emprenedors i generosos. Si ens hem forjat la imatge d’un déu tancat en ell mateix, mesquí, així actuarem nosaltres.

El bon administrador, a més, sap que allò que ha guanyat no és del tot d’ell. Que sobre tot benefici hi grava una hipoteca social. Ara ha fet un any, el 13 de novembre de 2016, en el moment de cloure l’Any de la Misericòrdia, el Papa Francesc deia: “quan parlem d'exclusió, vénen ràpid a la ment persones concretes; no coses inútils, sinó persones valuoses. La persona humana, col·locada per Déu a la cimera de la creació, és sovint descartada, perquè es prefereixen les coses que passen. I això és inacceptable, perquè l'home és el bé més valuós als ulls de Déu. I és greu que ens acostumem a aquest tipus de descart; és per preocupar-se, quan s’adorm la consciència i no es presta atenció al germà que pateix al costat de nosaltres o als greus problemes del món ...

Avui, a les catedrals i santuaris de tot el món –afegia el bisbe de Roma- es tanquen les Portes de la Misericòrdia. Demanem la gràcia de no apartar els ulls de Déu que ens mira i del proïsme que ens qüestiona ... especialment al germà oblidat i exclòs, al Llàtzer que jeu davant de la nostra porta. Cap a allí es dirigeix ​​la lent de l'Església. ... A la llum d'aquestes reflexions, voldria que avui fos la «Jornada dels pobres» "

Estimats germans i germanes, caldria que cadascú es preguntés: “I el meu Lllàtzer qui és?”. Potser no és un pidolaire de diners, potser és la persona que dins la meva mateixa família és cansada i és repetitiva, fa nosa...Qui és el més pobre de la meva família?

Avui l’arxidiòcesi de Barcelona acomiada al bisbe Sebastià Taltavull que se’n va a prendre possessió a la diòcesi de Mallorca.  Han estat vuit anys de ministeri episcopal a Barcelona, ha establert amb molts una sincera amistat. I el bisbe ha comentat els tres cicles evangèlics a la llum del pensament social de l’Església. A més, en aquests mesos d’administrador apostòlic a Mallorca, el bisbe Sebastià ja ha dut a terme diverses iniciatives pastorals: visites a parròquies i comunitats, visita als missioners diocesans, unificació de les Confirmacions a la Catedral, trobades amb els sacerdots que han abandonat el ministeri, amb periodistes... No li han mancat problemes però els ha afrontat amb seny i saviesa i sobretot amb una mirada amorosa i evangèlica de la realitat.

La seva presència a l’illa de la calma, reforça i encara podrà reforçar més els lligams entre les esglésies de Catalunya i les Balears, que en els darrers anys s’havien afeblit.

L’enhorabona bisbe Sebastià! El nostre record afectuós i la nostra pregària agraïda.