viernes, 18 de abril de 2014

Llavors de resurrecció


Divendres Sant 2014

En el relat de la Passió que acabem d’escoltar, ens hi veiem tots reflectits d’una manera o altra perquè hi trobem moltes situacions semblants a les que avui ens toca viure. Hi ha, d’una banda, la calúmnia dels grans sacerdots, la befa o la indiferència dels soldats, el dubte interessat de Pilat, la feblesa dels apòstols, l’encegament de les masses i a l’altra banda, el dolor serè i la fermesa de Jesús, la fidelitat de la Mare i del deixeble estimat... La Passió de Crist és sempre actual. Explica el bisbe Sebastià pels micròfons de Ràdio Estel, que hi havia un amic seu que en la feina havia patit tota mena de burles per la seva condició de cristià. Ell sempre havia callat. Quan ja havia decidit deixar la feina va anar a veure el bisbe, plorant: no saps, aquell que més m’insultava, s’ha convertit. I m’ha dit “si Déu és com tu, jo crec en Ell”.

Enmig del dolor i de la Passió, per cruels que siguin, hi ha llavors de resurrecció. Catalunya Cristiana de la setmana passada (C.Munté, “Acompanyant el poble a l’exili”, CC 13/04/2014) ens parla del camp de refugiats de Kakuma (Kènia). Allí hi malviuen emmagatzemades 150.000 persones: és inhumà, però una de les dades més esfereïdores és que el 50% són menors de 18 anys, i que Nacions Unides calcula que l’estada mitjana és de 17 anys! Allí també  podem imaginar Jesús carregant la creu: el podem veure en aquell jove de 18 anys que no coneix cap altra llar que la d’un camp de refugiats i que fa temps que ha perdut l’esperança. En aquella dona que ha hagut de fugir de casa a causa del conflicte i que ha patit tota mena d’abusos. El jove jesuïta Pau Vidal viu la segona Setmana Santa allí, a Kakuma. Quan va arribar-hi hi havia 90.000 refugiats, ara com dèiem en són 150.000. Des del desembre passat han arribat al camp prop de  30.000 refugiats a causa de la crisi del Sudan del Sud. Allí a Kaluma hi ha una parròquia catòlica encarregada als salesians en col•laboració dels jesuïtes. Les seves àrees d’intervenció són l’educació i l’atenció, social, psicològica... Hi ha quatre centres de dia per a infants amb disminucions i dues cases que acullen dones que són víctimes de violència de gènere. Una de les experiències més difícils per a Pau Vidal és quan hagut de presidir algun funeral. “Recordo una família de Burundi, se li va morir una nena d’onze mesos. Van portar el cos als afores, en una zona delimitada com a cementiri, van colgar la petita caixeta de fusta... T’adones del dolor tan pregon d’aquella família. Allò no és casa seva, no és la seva terra i la seva filla s’haurà de quedar allà. És en aquest moments difícils quan la nit fosca es percep amb més força”.

Dimecres jo també acomiadava un infantó de 13 mesos. Havia mort sobtadament al llitet. Curiosament també es deia Pau Vidal com el jesuïta. Havia nascut el 13 de març de l’any passat, el mateix dia que havien elegit el Sant Pare. I el pare d’en Pau, en Joan havia enviat un watsapp amb humor: “Habemus Pau!”. Era un nen especialment alegre que s’afanyava gatejar i a aprendre-ho tot de pressa. I reia, reia moltíssim.  Dimecres el dolor d’aquells pares era immens, però la mare, la Margarita havia escrit: “els nens ens ensenyen el que és important amb majúscules, totes les altres coses tenen una importància relativa. Cal aprendre dels nens, cal aprendre dels nens. En Pau ens ha deixat i estem molt tristos però tenim una família espectacular i una amics fantàstics. Amb la vostra paciència i amb la vostra ajuda ens en sortirem”.

El profeta Isaïes, diu avui unes paraules consoladores: “gràcies al sofriment de la seva ànima ara veu la llum”. Sí és ben consolador que el dolor, que el sofriment, ens purifiqui i ens ajudi a veure-hi clar.

Quan Jesús a la creu diu: “Tot s’ha complert”, no parla d’un acompliment fatal del que diuen les Escriptures. Parla, més aviat que ja s’ha acomplert la seva obra d’amor en el món. Ja ha estimat fins a l’extenuació, fins a l’extrem, fins a la plenitud de donar la vida per amor. Ja estimem, però no hem arribat encara a donar la vida per amor. Divendres Sant ens recorda que paradoxalment és aquí, a la creu, on podem trobar la felicitat més gran.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.