domingo, 13 de abril de 2014

Sobre l'ocàs del nostre enfonsament


Diumenge de Rams 2014

A les portes de bronze de la façana de la Passió, l’escultor Josep Maria Subirachs va posar-hi tota el relat de la Passió i va destacar en daurat algunes paraules clau. Permeteu-me que també destaqui algunes frases que acabem d’escoltar.

Havent cantat l’himne: Jesús i els seus apòstols entonen un himne havent sopat i abans de sortir cap a l’hort de les Oliveres. Un himne és un símbol és dir amb paraules audibles allò que és inaudible. Jesús i els seus també cantaven, “qui canta –deia Sant Agustí- prega dues vegades. Sembla que era aquell salm que diu: “Crec amb tot el cor, tot i que deia: que en sóc de dissortat”. La bellesa és camí cap a Déu, és el bàlsam que ens conforta en els moments més difícils. Preguem perquè siguem capaços de fruir dels instants de bellesa que ens ofereix. I la Passió és bella perquè és sublim. I la Passió ha estat motiu d’inspiració d’artistes de totes les èpoques.

Tots el deixaren sol: aquesta solitud és la més profunda, és sentir que els amics s’allunyen, que no tenim ningú amb qui conversar, que ens falten interlocutors. Pensem en tantes i tantes persones grans que viuen soles perquè els fills i els néts sovint són lluny. O que malgrat estar voltades de gent es troben soles. M’ho deia una dona gran en una residència. Era una dona culta amb moltes inquietuds, molt ecumènica i no trobava ningú amb qui compartir. Moltes persones avui truquen a les portes de Càritas. Tenen fam material, sí, però gairebé sempre tenen fam que algú els escolti, que algú es faci càrrec de la seva passió. Escriu Sant Andreu de Creta: “el Senyor es complau a fer-se mansuet per nosaltres, ell que és suau i puja sobre l’ocàs del nostre enfonsament”.

La cortina que tancava el santuari s’esquinçà. També ho va representar Subirachs a sobre de la imatge del Crist amb unes grans plaques de bronze que deixen veure el mosaic de l’anyell. Aquest esquinçament era com un part. Era el signe visible que Déu ja no habitaria en un lloc tancat, el Sancta Sanctorum si no que, com va anunciar Jesús a la Samaritana podria ser adorat arreu “en esperit i en veritat”. Podem pregar arreu, Déu sempre està disposat a escoltar-nos. Que  allí on ens trobem visquem aquesta adoració. I repetim aquella poesia d’unes carmelites descalces, Confidències de la lluna de Pasqua: “No segueixis preguntant-me/deixa’m que marxi callada,/que plorar d’amarga pena,/l’ànima meva em demana./És impossible que passin/dies d’aquesta setmana,/sense deixar de reviure/aquella Setmana Santa.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.