sábado, 24 de diciembre de 2016

Cantar en la precarietat

Nadal 2016.




Decididament Josep, Maria i Jesús, no ho van tenir fàcil.  L’evangelista Lluc ens ha explicat molt resumidament la precarietat en què es va produir el misteri central del cristianisme: es van complir els dies, va néixer el seu fill... ella l’embolcallà i el posà en una menjadora perquè no havien trobat lloc a l’hostal. Lacònic. No cal dir gaire paraules més per entendre que Jesús va néixer, com un desplaçat, fora de lloc.
Mireu: cada any hi ha el costum en la cúria i els organismes diocesans de Barcelona de felicitar l’arquebisbe amb motiu de les festes nadalenques. Aquest any ha estat el primer que els treballadors hem pogut felicitar Joan Josep Omella perquè va prendre possessió el dia de Sant Esteve de l’any passat i, per tant, aquest és el primer Nadal que celebra com a arquebisbe de Barcelona. Dijous  passat en aquest acte Joan Josep Omella, amb el seu to distès i proper, va fer una cosa bonica, va parlar molt poc d’ell i es va dedicar felicitar persones concretes: aquells seglar que acaben de ser mares o pares, aquella treballadora de Càritas que ha estat merescudament guardonada... Un fet especialment emotiu va ser la felicitació a un dels guardes de seguretat del bisbat que acaba de ser pare. La seva muller va donar a llum en un pàrquing...! Es dóna la curiosa circumstància que el primer fill del matrimoni va néixer també en un aparcament. Dijous algú va anar ràpidament a buscar el pare feliç que, amb paraules emocionades, va agrair a tots els presents aquella felicitació. M’ha fet pensar en un pessebre monumental de Josep Trunas i Domènec Cruz que hi ha a Mataró i que enguany és a la portada del butlletí de l’Associació de Pessebristes. Representa el Monestir de Montserrat, amb tots els seus detalls: les muntanyes, les cel·les, el cremallera... Però sabeu on és el Naixement? Doncs en el lloc més impensat, en una rotonda, enmig d’unes obres...
Néixer en un aparcament, néixer enmig del brogit, és néixer fora de lloc,... Jesús, el Salvador del món, va néixer  en un estable i fou posat en una menjadora, quasi a la intempèrie, fora de lloc. I avui al món, on hi ha més de trenta milions de nens i nenes refugiats, hi ha molts infants que neixen en pasteres, a la intempèrie o potser molt lluny de casa seva. Nadal és creure que Jesús neix per a tots i que Jesús neix en tots. Per això malgrat la precarietat, els àngels cantaven la nit de Nadal... Com nosaltres som capaços avui de cantar nadales, malgrat el moment històric que estem travessant.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                 
Creure en l’encarnació és tenir sentit de la realitat.  Josep Maria de Sagarra al seu poema de Nadal diu encertadament parlant d’aquesta nit: “Ai, si no fos aquesta nit tan clara!/Seriem tros de carn i pensament/que no coneix d’on ve, ni on va, ni on para,/pell d’home que arrossega la corrent!/Però Nadal ens ha pintat el rostre/amb un vermell precís i decidit/i ens dóna un sentiment de llar, de sostre,/de terra, de nissaga i d’esperit.”
Creure en l’encarnació és també tenir sentit de família: avui és una gran festa familiar. Al voltant de la taula parada, de l’altar o del pessebre, aquestes festes us trobeu pares i fills, avis i néts, oncles i nebots, amics. Ja sabem que no som els que Déu somniava, ni les nostres famílies són perfectes, que a tota família hi ha dificultats de relació, tensions, enveges, renyines... Sembla que les persones quan més ens estimem, més topem entre nosaltres i més ens fem patir.  Nadal hauria de ser també temps de reconciliació. Com? Doncs si les nostres famílies són capaces d’obrir-se  al món, si no estan tancades en elles mateixes,  si són obertes i acollidores.
Perquè si hi ha dificultats en les nostres famílies també n’hi ha a les famílies de les nacions del món. Al nostre campanar i a molts d’altres campanars de Badalona aquests dies hi ha una gran pancarta amb la frase: “Era foraster i em vau acollir” (Mt 25). Voldríem que no quedés solament en pancartes, que darrera d’aquestes pancartes hi hagués una comunitat, una família de famílies, acollidores i unides...
La poetessa badalonina Coloma Lleal, en la seva felicitació nadalenca, ha expressat magistralment el risc de la indiferència:
Venien d'orient/venien del sud/ni guia ni estel/ni cap companyia/i són tanta gent!/Venien de lluny/venien perdent/ni molsa ni bruc/tan sols amb la lluna/per trist aixopluc./Venien d'orient/venien creient/que sense recel/germans trobarien/i no mala gent./Venien del mar/i no van enlloc/veient que ningú/no els dóna un ajut/ni arrenca a plorar.
El profeta Isaïes ens ha dit amb sentit de pau unes paraules consoladores que potser ens han passat desapercebudes: “les botes dels soldats que marquen el pas i els mantells rebolcats en la sang seran cremats i el foc els devorarà” I una mica més endavant: “la pau no tindrà fi”. És aquesta la pau que somniem, és aquesta la pau de Nadal.

Que tingueu un sant Nadal

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.