sábado, 10 de diciembre de 2016

Gaudete, diumenge del goig

Homilia diumenge III d’Advent 11/12/2016

La profecia d’Isaïes que hem proclamat a la primera lectura, parla dels desterrats de Babilònia que tornen a  Jerusalem. Quan es miren la pàtria en l’horitzó, el desert que travessen els sembla un verger, per això diuen que “la terra eixuta i el desert estan de festa”, passen amb alegria, amb goig pel retorn. Els desterrats d’ahir són els refugiats d’avui. Sabem que el nombre total de refugiats al món ha augmentat per cinquè any consecutiu fins arribar als 65, 3 milions. I que més de la meitat són infants. Com podem contribuir a que el desert, el desert que comporta tot desplaçament, esdevingui per a ells un verger, fins i tot abans de tornar a casa? La única manera, ens recordava Josep Maria Jubany, delegat de pastoral social, en una xerrada fa uns dies, és passar de l’hostilitat a l’hospitalitat. Les 65,3 milions de persones refugiades són la conseqüència d’un món en guerra i profundament desigual on s’avantposen els grans interessos comercials, com la venda d’armes. Jubany va demostrar com la majoria de les migracions són sud-sud i que és una part molt petita la que fa el trànsit sud-nord. “Res hi ha més perillós que un somni, res més poderós que una esperança”. Aquesta sentència del bisbe de Tánger, Santiago Agrelo, va servir a Jubany per buscar darrera les fredes xifres la persona concreta: “Més enllà de saludar, feu-vos amic d’un immigrant, només d’un, que us expliqui la seva història i començareu a enderrocar la barrera del prejudici”, va proposar.
Si la nostra mirada és plena de goig, l’aspre desert de les coses quotidianes, s’omplirà de verdor...
L’evangeli d’aquest tercer diumenge d’Advent torna a parlar de Joan Baptista, l’home del desert, la gran figura de l’Advent.  En l’art bizantí i després en el romànic, en el gòtic i en l’ortodox hi ha un tipus de representació que s’anomena Deèsi que, en grec, vol dir "pregària" o "súplica". Es representa Crist Majestat o Crist Pantocràtor entronitzat portant un llibre i flanquejat per la Verge Maria i Sant Joan Baptista perquè Maria i Joan van ser els primers humans que van conèixer l’encarnació.
Joan és a la presó i envia els seus deixebles a interrogar Jesús perquè, probablement el missatge i les obres del Senyor no concordaven del tot amb la idea del Messies que ell s’havia format. Jesús respon aquells que l’interroguen en nom de Joan amb obres. No fa més que assenyalar les evidències: els cecs veuen, els invàlids caminen... Molts no esperaven un Messies així. S’estimaven més algú que els solucionés els propis problemes.  Per això també en temps de Jesús van sorgir tants falsos messies. Però per Joan aquelles evidències que els seus deixebles li van trametre de part de Jesús, degueren omplir-lo de goig. Malgrat la presó, devia sentir que creixia la seva llibertat interior.
Jesús parla després de Joan. El Senyor és parc en elogis i en canvi al seu cosí i amic Joan li dedica una lloança: el més gran de tots els qui han preparat el Regne dels Cels. No és encara al Regne, no és agent del projecte de Jesús, però ja en té tota l’alegria.

I nosaltres què veiem en el desert de la vida? Avui, malgrat tanta sequedat es continuen alçant algunes veus profètiques, testimonis d’un món nou. Moviments socials, de lluita per la pau, d’acollida del nouvingut, de sensibilització social com la plataforma “ Stop, Mare Mortum” que ha promocionat aquesta campanya de pancartes als campanars de la nostra ciutat amb la frase evangèlica de Mateu 25: “era foraster i em vau acollir”. En el nostre cas, el campanar mira cap a la Mediterrània, com un far. Una Mediterrània que no volem que esdevingui més una mar de morts. Per això, que es continuïn alçant veus profètiques ens omple de goig..

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.