En les exèquies de l'Àlex Marot Martínez

Tanatori de Can Ruti, 30 de desembre de 2016

Introducció

Hem començat escoltant aquesta ària, perquè l’Àlex era un gran afeccionat a la música, sobretot a l’òpera i a la Sarsuela. L’admiració i l’amistat envers el mestre Joan Pich Santasusana i a la seva esposa la Maria Escrihuela, li obrí les portes del Liceu.La música, la bona música ens fa transcendir de nosaltres mateixos i eleva el nostre esperit cap a Déu.

L’11 de desembre de 2009, en aquesta mateixa capella ens acomiadàvem de la Maria Cuixart. Avui, passats 7 anys ens acomiadem de l’Àlex, el seu espòs.

L’Àlex feia temps que s’anava acomiadant de tots nosaltres. Potser les darreres paraules que va dir foren: “anem, anem...” era com si tingués pressa de marxar cap al Cel. Sabíem que s’acomiadava, però quan arriba el moment, se’ns fa difícil, perquè la seva vitalitat era tan gran que semblava que fos d’aquelles persones que no moren mai. Avui al voltant de l’altar, l’encomanem a la infinita misericòrdia de Déu i li expressem tot el nostre agraïment.

Homilia

L’Àlex era un artista. Un gran perruquer. Seguint les passes del seu pare –mort jove, als 52 anys- l’Àlex els anys seixantes va començar a fer monyos i a pentinar models per televisió dins del programa “Estilo” cada dilluns a Miramar. Però molts anys després, els noranta, l’Àlex, de manera abnegada i discreta, generosament, va ser el barber de Can Banús i de la Murtra, és clar. Aquí avui sou presents alguns membres de la comunitat. També el P. Josep Costa i el Mihail Acosta ens han fet arribar el seu condol.

L’Àlex era un pintor sobretot de paisatges i de natures mortes. Hi havia èpoques de l’any que li venia pintera i havia de pintar. Naturalista, va fer també els seus tempteigs en l’art més conceptual. Sense oblidar que va donar la mà a alguns joves pintors... Només Déu sap el bé que va fer. Els artistes creen epifanies de bellesa que dialoguen amb nosaltres. Ara ens adonem que en Jandro –com també li dèiem- pintava sempre la realitat: l’home de la platja que movia els peus per pescar una sípia, la dona del gat embolicat amb paper de diari, les canyetaires que “rentamos porque volamos”, el renòs de la tieta, la beata dels sants... històries entranyables que havíem sentit contar cent vegades, però que sempre ens semblaven noves... Era talment un pessebre de figures entranyables Pintar la realitat amb humor i amb amor. Quan tantes vegades en subratllem els aspectes negatius, hauríem d’aprendre molt de l’Àlex.

Però la millor obra d’art d’uns pares és la família. L’Àlex i la Maria tingueren tres fills, la Montse, en Jaume i la Magda... Mercès a la vostra unió amb en Rafel, la Montse i en Joan Pere heu vingut 4 néts i 5 besnéts. Quants records i quantes vivències se us han anat acumulant aquests dies! De vegades quan els pares desapareixen s’afebleix la unitat. Prego perquè no sigui així en el vostre cas. Avui és la festa litúrgica de la Sagrada Família. Tota família és sagrada, perquè dins de cadascú de nosaltres –en siguem conscients o no- hi batega el misteri de Déu.

Els néts, quantes coses vau aprendre de l’avi! Entre l’avi i cada un de vosaltres es va teixir una sana complicitat. Quantes històries de vida. I també les besnétes.

La família àmplia de l’Alex era la Murtra. Invitat pel Mauricio Chinchilla un dia que es van trobar per la muntanya, ha estat més de vint anys pujant-hi vàries vegades a la setmana com a voluntari. Quantes i quantes hores dedicades a aquest antic monestir!  A la biblioteca amb l’estimat Josep Maria Riera, pintant, restaurant petits objectes... Això li ha fet tenir una xarxa universal de murtrans (a Mèxic, el seu estimat Javier, a Costa Rica, el Josué Morales, a Xile, a Alemanya...) que aquests dies s’han interessat per ell i que arran de la seva mort ens han expressat el seu condol de veu o amb un watsapp.

L’Àlex tenia un caràcter fort. El que es té al néixer no es deixa al créixer. Però aquests anys a Sant Jeroni l’han fet créixer en docilitat.

L’Àlex era un humorista. Un humor gairebé sempre blanc, que no feia mal, però que el feia extraordinàriament simpàtic. Morint el dia 28 de desembre ens ha fet la seva darrera innocentada.

L’Àlex era un home creient. Que pregava en el silenci del seu cor. Cada diumenge, mentre ha pogut, participava de la missa a Sant Jeroni. I era el primer en venir a combregar. I m’encomanava misses per tants amics que anaven desfilant abans que ell. Encara a la Clínica del Carme va combregar i quan va rebre la unció dels malalts el rostre se l’il·luminà.

Per això aquesta mort ens porta l’esclat de la resurrecció. I potser la de l’Àlex d’una manera especial. Per això l’Àlex Marot Martínez –el “cognom anglès” del seu acudit- viurà per sempre no solament en els seus quadres, en les seves facècies, si no en el cor de cadascú de nosaltres, perquè ja viu per sempre en el cor de Déu.