domingo, 25 de diciembre de 2016

El pròleg en clau mariana

Homilia en el dia de Nadal 2016

Bellíssim pròleg del quart evangeli, segons Sant Joan. Joan, el deixeble estimat, tingué una gran proximitat amb Maria. Jesús li va encomanar la seva cura sol·lícita al peu de la creu. Quantes paraules, quants ensenyaments, devia haver rebut dels seus llavis! Per tant és bonic de llegir aquest pròleg en clau mariana.
L’afirmació central d’aquest pròleg, que antigament es llegia a totes les misses és:
El qui és la Paraula s'ha fet home/i ha habitat entre nosaltres
Maria sabia com ningú que el Verb s’havia fet carn en el seu si. Li havia anunciat  l’àngel  Gabriel i ella havia cregut en li havia dit “que es faci”.  Alguns biblistes diuen que el logos s’hauria de traduir per projecte (Rius Camps). El logos és el projecte de Déu. I Maria se sentia col·laboradora d’aquest projecte. Nosaltres també estem cridats a col·laborar en aquest projecte que és el Regne de Déu i que es realitza cada vegada que estimem abnegadament. Per això l’amor d’una mare, el més abnegat, és el més semblant a l’amor de Déu. Com escrivia el poeta: “poder dir mare,/ i sentir-se dir “fill meu”,/ és la sort que ens envejava Déu. Avui pensem en totes les mares que segurament hauran hagut de cuinar per molts, ja des de bon matí, o fins i tot des d’anit.
De la seva plenitud,/tots nosaltres n'hem rebut/gràcia rere gràcia.
Maria era la plena de gràcia. Per la persona que estima, tot és gràcia, tot és do. Els diàlegs que ens intercanviem aquests dies són un signe del regal més bell el de la gràcia.
Déu envià un home que es deia Joan/ Vingué com a testimoni/a donar testimoni de la llum/perquè per ell tothom cregués/ Ell no era la llum,/venia solament a donar-ne testimoni.
Maria coneixia Joan Baptista, fill de la seva cosina Elisabet. I sabia les seves reaccions de Joan ja abans de néixer quan va saber que havia saltat d’entusiasme dins del ventre d’Elisabet. Avui pensem en tots aquells que obren camins, que basteixen ponts, que aplanen els obstacles, que donen testimoni. El testimoni va més enllà de totes les paraules. Tots nosaltres som cridats a donar testimoni. Però no ens anunciem a nosaltres mateixos. No som la llum. Ni els laics ni els preveres que estem al vostre servei. Venim senzillament a donar testimoni de la llum.
Ha vingut a casa seva,/i els seus no l'han acollit.
Aquesta fou l’espasa de dolor que Simeó, va profetitzar a Maria. Jesús seria una senyera combatuda. Maria patiria aquest rebuig en els seu set dolors, fins a l’últim, el de la creu. Avui continua essent-ho i molts són perseguits per portar el seu nom.


No han nascut/ per descendència de sang,/ni d'un desig carnal,/ni d'un voler humà,/sinó de Déu mateix.
Maria sabia que en el naixement del seu fill hi havia una intervenció sobrenatural. Que no havia nascut ni d’un desig carnal ni d’un voler humà. Maria i Josep sabien que Jesús era el Fill de Déu. Maria i Josep ho van anar entenent progressivament. Recordem aquella afirmació de l’adolescent retrobat al Temple, “per què em buscàveu? No sabíeu que jo només podria ser a la casa del meu pare? Estem celebrant el centenari del naixement Charles de Foucauld , el místic contemplatiu, el de l’espiritualitat en el desert, un referent en el diàleg interreligiós.Charles escrivia que Jesús de Natzaret “es va nodrir en el decurs de llargs anys d’allò que importava a l’ “abba-Déu”. Ah si els pares sabéssiu que en tot naixement hi ha una intervenció divina que us depassa! Les relacions entre els batejats no es basen en la consanguinitat, sinó en l’amistat. I allò que més hem de respectar és la relació personal de cada persona amb Déu.

Acabo tornant a Charles de Foucauld. El 1908, va reprendre la seva vida eremítica a Tamanrasset  al cor del Sahara argelià. Allí va aplegar poesies tuaregs: va arribar a recollir uns 6000 versos. Continuava pregonament sol, sense rebre cap correu. Va arribar a dubtar de l’eficiència de la seva missió, però va voler romandre amb els més pobres. Després de dos anys sense pluja, tot era fam i carències. Carles va compartir totes les seves reserves d’aliment. Va passar el Nadal sense poder celebrar missa. Va escriure al seu quadern: «Aquesta nit, sense missa, per primera vegada des de fa 21 anys”.  El gener, malalt i esgotat, va restar immòbil i va creure que moria. Fou salvat pels tuaregs que li van dar llet de cabra. Aquest episodi va marcar la seva segona conversió. El va acceptar com un major abandonament espiritual en Déu. El 31 de gener va rebre un missatge de Laperrine – l’amic general que li havia fet descobrir el Sahara- que li anunciava que l’havien autoritzat de celebrar missa sense assistent. Charles va escriure emocionat al seu quadern: “Nadal, Nadal, Deo Gratias!” Probablement aquell Nadal celebrat fora de temps va ser el més feliç de la seva vida.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.