domingo, 4 de diciembre de 2016

Diàlegs de saviesa


Una figura estel·lar d’aquest temps d’Advent és Joan Baptista. Joan estigué molt unit a Jesús, ja des del si de la seva mare. Entre els dos cosins hi havia unes relacions excel·lents, semblants a les que tenen encara avui alguns cosins que són més que germans o són molt amics. Joan i Jesús són figures complementàries. És impressionant la humilitat Joan, no vol cap protagonisme: cal que ell creixi i jo minvi, diu tot referint-se a Jesús. O bé, jo batejo només amb aigua però després de mi vindrà un altre que us batejarà amb aigua i esperit: un nou baptisme que no exclou l’antic, però que el complementa. I a Jesús li dol molt la mort del Baptista.
Joan Baptista va trencar les expectatives els seus pares perquè no va ser sacerdot –aleshores l’ofici s’heretava- o no ho va ser a la manera que el seu pare Zacaries pogués entendre el sacerdoci. Ell no portava ornaments delicats, ni s’alimentava amb àpats suculents. Vestia amb pells i s’alimentava de llagostes i mel boscana. No s’estava en el temple: el seu temple era la naturalesa: el desert. Que important que és el desert! Que important que és fer desert. Al desert la sobrietat de l’exterior fa mirar, necessàriament, cap a l’interior. Escrivia Carles Sentís que “els antics anaven al desert més que per fugir de la multitud per trobar la mística solitud que obre el pensament al passat, al present i al futur. És la millor manera de carregar les piles i preparar el que després es dirà o s’executarà. Del desert en surten els profetes”. Per això m’ha alegrat saber que avui existeixen els “amics del desert”, una experiència de silenci i de meditació cristiana.
Les paraules sorgides del desert, són paraules profètiques. Joan no deia el que la gent volia sentir, perquè volia sacsejar a les persones... però tampoc no era ben bé un revolucionari. Quin gran home era Joan Baptista, ell preparava, disposava els cors, obria expectatives, per això és una gran figura de l’Advent.
A la porta de la fe de la Sagrada Família es representa Jesús entre doctors. Però Antoni Gaudí va tenir la genialitat de posar en el lloc dels doctors Zacaries i Joan Baptista. Talment com si aquell Jesús adolescent dialogués amb dos interlocutors molt diferents: un sacerdot de l’Antiga Aliança (Zacaries) i un jove, avui diríem “alternatiu” com Joan Baptista. Fixem-nos que avui aquest és el diàleg de l’església catòlica: amb els ortodoxos que podríem dir que representen la Tradició i amb els evangèlics que simbolitzen la reforma. Tots dialoguem també amb gent més gran que nosaltres que personifiquen la saviesa i amb joves impetuosos que volen un món nou. I de tots ens podem enriquir.
A l’eucaristia també escoltem paraules de l’Antic i del Nou Testament que s’il·luminen i es complementen. El profeta Isaïes anuncia un món nou amb paraules plenes de poesia, esperançadores. Jessé era el pare de David. La imatge tradicional a Israel és que quan a la Bíblia es parla de la felicitat, la imatge és la d’un arbre florent. Quan es parla de desgràcia, en canvi, la imatge és un arbre sec reduït al tronc. Però d’aquest tronc gairebé mort en surt una petita gemma, un brot dèbil, una branqueta fràgil... De la realitat més desgraciada en podem extreure un ensenyament. Cal estar atents a les noves realitats que despunten i que són veritables signes del temps. Potser són petites però ja són llavors de futur.

El nostre Arquebisbe Joan Josep Omella, va rebre ahir el pal·li que li havia concedit el papa Francesc de mans del Nunci. Al final de la celebració, l’Arquebisbe deia amb humor intel·ligent: aquesta insígnia no em pesen, les ovelles tampoc no em pesen. I és que com deia Sant Joan de la Creu: “el alma que anda en amor ni cansa, ni se cansa.”

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.