lunes, 20 de noviembre de 2017

Comentari a la tercera part del Magnificat de Martí Luter


Parròquia de Santa Maria de Badalona divendres 17 de novembre de 2017

La seva misericòrdia s'allarga de generació en generació/per a tots els seus fidels./Desplega la potència del seu braç,/i destrueix als homes de cor altiu./Desposseeix als grans del seu senyoriu,/i exalça els insignificants, als que no són res./Sadolla als qui tenen fam amb tota mena de béns,/i deixa als rics amb les mans buides./Acull al seu poble Israel, el seu servidor,/recordant-se de la seva misericòrdia/com ho havia promès als nostres pares/ a Abraham i la seva descendència per sempre.

Benvolguts,
En les dues sessions anteriors hem escoltat les reflexions de dos pastors Lorenzo González i Daniel Posse. Tots dos experts en Luter. Jo en aquest tema no els arribo ni a la sola de la sabata. Amb tot, vull agrair al Joan Rosàs i als congregants dels Dolors que en aquest cicle amb motiu dels 500 anys de la reforma protestant, m’hagin permès de llegir i comentar aquest text de Luter –que al seu torn és un comentari del Magnificat- perquè m’ha fet bé, molt de bé. Simplement l’he llegit i he deixat que ressonés en el meu cor, mirant d’actualitzar-lo i si pot ser que us faci bé a vosaltres.
Recordava que el Dr. Isidre Gomà, insigne biblista ens explicava una obra de teatre de Chouraqui, molt vigorosa, en la qual Maria recita el Magnificat. Aleshores s’aixeca d’entre el públic un exegeta catòlic (un actor) i diu: “és impossible que Maria hagués recitat un càntic com el Magnificat tan elaborat teològicament”. I poc després s’aixeca una velleta jueva i diu: “els exegetes catòlics no saben res, perquè jo sóc jueva, he tingut cinc fills, i després de cada naixement he recitat el magnificat.”
Per això he tingut al costat del text de Luter un llibret del Dr. Gomà que port per títol: “El Magníficat. Cántico de la salvación” (BAC minor, 1982)
En aquest llibret el Dr. Gomà diu que la paraula clau de tot el Magnificat, com del Benedictus, és misericòrdia. Per al lector de llengua grega és un sentiment de compassió activa “un amor que commogut davant del mal de l’altre, s’apressa a remeiar-lo” (p. 90). El misteri cristià té la seva darrera rel en l’amor salvífic amb que Déu mira al món necessitat de salvació. El cristià, doncs, és aquell que té una mirada amorosa sobre el món i sobre les coses perquè el món i les coses arribin a ser allò que han de ser.
Luter diu que Maria en aquests quatre versets enumera sis obres divines...
“Primera obra: Déu és misericordiós amb aquells que voluntàriament renuncien a la presumpció als seus drets, a la seva saviesa, a tots els béns espirituals i opten per romandre pobres en l’esperit.”  Realment hi ha una concordança entre aquesta obra de misericòrdia i la primera de les benaurances. Luter com a monjo agustí havia fet vot de pobresa. La majoria de nosaltres ni hem fet vot de pobresa ni segons Luter som veritablement pobres perquè habitualment reivindiquem els nostres drets, i ens enorgullim de la nostra saviesa. “Es presenten nusos davant de Déu i davant del món”. Aquesta afirmació m’ha fet pensar en Sant Francesc d’Assís que es va quedar nu davant del seu pare quan va decidir canviar de vida i m’ha fet pensar també en un jesuïta contemporani que es passeja descalç pels carrers de Barcelona, ho vau poder llegir a la Contra de la Vanguardia fa uns dies. Quina extravagància, dirien alguns! Quina comunió amb el seu entorn! Diríem uns altres.
I aquesta obra de misericòrdia s’estén (s’allarga) de generació en generació. Aquesta i no les altres, perquè la pobresa d’esperit travessa la història de la humanitat.
Segona obra: destrucció de l’orgull espiritual
La segona obra Luter l’anomena la destrucció de l’orgull espiritual. Luter diu que el braç de Déu és la seva potència, en virtut de la qual actua sense mediació de creatures, en silenci. Que bonic que Déu actuï en silenci! Jo diria que actua en silenci i en el silenci. Recordem el salm: “Mentre un silenci tranquil tot ho embolcallava i la nit tocava a la meitat de la seva carrera, la vostra Paraula totpoderosa es llançà del cel, dels trons reials” (Sa 18, 14-15).
Luter aborda el tema per a molts enigmàtic del mal. Fixeu-vos: “Quan Déu permet que els bons es vegin impotents fins el punt que tots pensin que es troben acabats, és quan amb major força es fa present en ells encara que tan ocult i tan amagat, que aquells que sofreixen en l’opressió no se n’adonen, només ho creuen. Evidentment aquí hi ha una ressonància paulina, “és quan sóc dèbil, quan realment sóc fort”. I una frase magnífica del reformador: “Quan l’opressió desapareix, irromp vigorosa tota la potència que bategava en la debilitat”. Una imatge meva: és com una molla que tinguéssim premuda, en deslliurar-la de la pressió, la molla es posa a saltar. Un amic definia perfectament la situació del secretari d’un gran personatge, quan aquest es va jubilar, em va dir “el secretari està passant una temporada de descompressió”, perfecte.
Luter diu: “tota la força, el braç sencer de Déu hi era present”. I ens convida que ens fixem en Crist en la creu que es trobava en una situació d’impotència i precisament aleshores fou quan va actuar amb més força en enderrocar el pecat, la mort, el món, l’infern, el diable, tot el mal. Luter explica també a partir d’aquí la victòria dels màrtirs. I cita Joel, que el dèbil digui: “Sóc un valent”.  
És també ben suggestiva la imatge de la bombolla, “quan la bombolla està més inflada, quan tothom creu que està molt amunt, que ha aconseguit la victòria, quan ells mateixos estan segurs d’haver assolit el que pretenien, aleshores Déu fa un forat a la bombolla i tot s’acaba. “Necis, no s’adonen que mentre ells s’encimbellen, es fortifiquen, Déu els va abandonant i privant de la força del seu braç”. Aquesta reflexió ens va molt bé per avui. També explica una cosa ben actual que és una de les perversions dels mitjans de comunicació: fan famoses a persones que no han fet res, i quan les han posat encimbellades, molt altes, les deixen caure. Luter creu que Déu vol que el coneguem per la fe i per això “hem de tancar els sentits i la raó”, diu que “l’ull de la raó ens escandalitza, per això hem d’arrencar-lo i llançar-lo lluny”. Aquesta consideració m’ajuda a entendre aquell passatge tan dur de Jesús: “si el teu ull t’escandalitza arrenca-te’l”. Ara ho entenc. Treu de tu una mirada merament racional i procura tenir una mirada de fe, una mirada amorosa i ho veuràs tot en una altra dimensió.” Realment això demana una conversió. Luter demana “tancar els sentits corporals” i això és molt propi del seu temps. Avui es parla fins i tot d’una teologia dels sentits [Tollentino] però en realitat el que vol el pare de la reforma que se’ns obri la mirada interior, l’oculata fidei, els ulls de la fe.
La destrucció dels superbs es produeix quan se senten els més intel·ligents de tots i pletòrics de la seva pròpia saviesa... i l’explicació és molt clara: si un està ple de si mateix, a dins ho hi cap la saviesa de Déu. En castellà hi ha dos expressions exactes que no sé si tenen el seu correlat en català “nadie les tose” i “más dura será la caída”. Luter ho diu ben clar, quan més amunt pugin, més profunda serà la caiguda.
Luter diu que la Mare de Déu quan s’enfronta als hipòcrites, no els mira els palmells de les mans, ni els escruta la nina dels ulls, sinó l’íntim del cor, i per això parla dels superbs de cor. “aquests savis i sants –diu Luter- no són superbs en els seus vestits, en els seus gests; resen molt, dejunen molt, prediquen i estudien molt; celebren missa, van amb el cap cot, no vesteixen  sumptuosament” (...) Ah, quin bon cor que tenen. Invoquen Déu, es compadeixen del pobre Jesús que actua injustament, orgullosament i que, per suposat, no és tan pietós com ells.” I una mica més avall: “aquests són els homes més venenosos, més nocius que trepitgen la faç de la terra. És aquest un orgull cordial, pregon, diabòlic, contra el qual no és possible el consell, per la senzilla raó que no escolten (...) Joan [Baptista] els anomena “cria d’escurçons” i el mateix passa amb Crist. Us confesso que aquest passatge m’ha tocat molt perquè tots coneixem persones així, és més nosaltres mateixos podem estar actuant així moltes vegades perquè la supèrbia és molt subtil, és subtilíssima! No ens hem de culpabilitzar, però sí que ens hem d’examinar i sí que ens hem de deixar corregir. Martí Luter arriba a dir que els rics en realitat són “enemics menors”, els poderosos, més de témer, però aquesta mena de savis, els sobrepassen a tots i sedueixen els altres. Paraules duríssimes: “els rics aniquilen la veritat en ells mateixos; els poderosos l’expulsen dels altres, però els savis –aquesta mena de savis- l’extirpen completament i la supleixen per les pròpies invencions del seu cor”.
Tercera obra: derroca els poderosos del soli
Déu aniquila  i desposseeix els poderosos i els grans amb la potència i autoritat que tanta confiança els mereix, els qui esgrimeixen la seva arrogància-diu- contra els súbdits pietosos i humils, que es veuen forçats a aguantar damnatges, tortura, mort, i tota classe de mals usos per part seva... Comento jo, és la manca de simetria a la qual estem assistint avui en el món i també en el nostre país.
I precisa no és que Maria diu que destrossi els trons, que els destrueixi, que els  trenqui, sinó que derroca d’ells els poderosos. Però Déu ho fa tot als seu temps, “fins que la potència toqui el punt culminant”. Quan això passa, ni Déu està disposat a continuar mantenint-ho ni ella pot sostenir-se amb les seves pròpies forces. És aleshores quan es desfà per ella mateixa, sense soroll, ni enrenou. La història mostra que les grans dictadures poden desaparèixer per una revolta, però el més freqüent és que es disgreguen interiorment.
Quarta obra: elevació dels petits
Luter diu que per petits aquí no s’ha d’entendre els humils sinó els que són insignificants, els qui no suposen res als ulls del món. O sigui els que Francesc anomenaria “els descartats”. I diu que és la mateixa paraula que Maria s’havia aplicat a ella mateixa: “S’ha fixat en la petitesa de la seva serventa.” Això no vol dir que els posi en el lloc dels savis, dels orgullosos, sinó que els concedeix una cosa millor que és “l’elevació en Déu i en esperit, així es converteixen aquí i en el més enllà, en judicis de trons, potestats i tota classe de coneixements ja que són més savis, que tots els savis i els potentats.”
Cinquena i sisena obra: “omple de béns els pobres i els rics se’n tornen sense res”
Paraules belles les de Luter: “abans acudiran tots els àngels a donar-li aliment, que permetre Déu que es mori de gana qui confia en ell.” I posa com a exemple Elies que fou alimentat per corbs i que durant una llarga temporada va menjar amb la vídua de Sarepta d’aquell grapat de farina”. És a dir Déu no pot abandonar a la seva sort els qui confien en ell.
Però per desgràcia la falta de fe obstrueix el camí, fa difícil que Déu realitzi aquesta obra en nosaltres. Per què? Luter diu perquè ens estimem més estar ben sadollats, ben proveïts de tot abans que haver-nos d’enfrontar a la fam. I una mica més endavant: “has de ficar-te en ell, t’has de submergir en ell, t’has de sentir privat de tots els auxilis perquè ningú que no sigui Déu no actuï.” Aquí hi trobo una ressonància clara de Sant Pau i també de Sant Francesc d’Assís i la perfecta alegria.
Continua: “perquè som cristians, posseïm l’evangeli, aquest evangeli que ni els dimonis ni Déu no poden sofrir, per tal que per mitjà d’ell arribem a la indigència i a l’abatiment i perquè Déu pugui realitzar en nosaltres les seves obres”.



Ha protegit Israel el seu servent
Maria, després d’haver cantat les obres que Déu ha fet en ella i en tots els homes, torna al principi i conclou el Magnificat amb el que Luter qualifica de l’obra mestra per excel·lència: l’encarnació dels fill de Déu.
“Ha protegit”, o “ha acollit”. El verb grec antilambánomai pot evocar el gest d’agafar amb la mà, com diu Isaïes 41, 13, per atraure i mantenir en seguretat aquell que estava en risc de perill, d’aflicció i d’abandonament.
Diu Luter que la paraula Israel té dues parts “Saar” que vol dir senyor, príncep i “el “ que vol dir Déu. Reunides ambdues partícules, com es fa en hebreu, neix l’expressió “Israel”. Per tant, Israel és un “senyor de Déu”, un nom elevat, sant, que entranya en ell mateix el miracle que un home, per parlar així i per gràcia divina s’iguali a Déu en potència de manera que Déu faci el que l’home vulgui. Aquest és l’Israel en el que Déu es complau. I aquet fou el motiu pel qual després d’haver lluitat Jacob amb l’àngel i haver aconseguit la victòria se li va dir “Et diràs Israel”, perquè si tens aquest poder amb Déu [que l’has vençut en la batalla] també seràs poderós amb als homes”. I afegeix encara Luter: “Hi hauria molt a dir, perquè Israel és un misteri rar i profund”.
Com ho havia promès als nostres pares. S’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre
Luter comenta aquests versets dient “tot mèrit, tota presumpció es veuen ací tirats per terra, mentre que s’enalteix la pura gràcia i la misericòrdia de Déu. Perquè Déu no va acollir Israel pels seus mèrits, si  no en virtut de la seva pròpia promesa. Per pura gràcia ho va prometre, per pura gràcia ho ha acomplert.”
“Així s’explica –continua Luter- que sant Pau digui (Gàl. 3) que Déu es va comprometre amb Abraham quatre-cents anys abans de lliurar la llei a Moisès, perquè ningú no pugui gloriar-se i dir que havia merescut i aconseguit tal gràcia i tal promesa per la llei o per les obres de la llei. La mare de Déu lloa i enalteix aquesta promesa i atribueix l’obra de l’encarnació de Déu només a la promesa, divina, graciosa, gratuïta feta a Abraham”. Jo ací hi veig la humilitat de saber que som deutors d’una promesa feta en la història, ens ajuda a valorar els qui ens han precedit, sobretot els nostres pares en la fe. Fa pocs dies han premiat amb la creu Pro Ecclesia et Pontifice –la màxima distinció que el Papa dona a un laic- a l’assagista i escriptor castellà, José Jiménez Lozano que a la pregunta, “Cree en Dios?” del llibre de Gironella responia: “no creo en el Dios de los filósofos y los teólogos (...) sé de quien me he fiado como Abraham”.
Afegeix Luter que “ja se sap que un fill no cal que sigui natural”, s’entén per ser fill. I continua: “ha donat a Abraham la seva descendència, un fill natural, d’una verge pura, Maria, per mitjà de l’Esperit Sant, sense obra d’home. No ha estat un naixement natural, ni s’ha concebut sota maledicció que pogués afectar a aquesta descendència . I no obstant és una descendència d’Abraham tan veritable com la dels restants fills d’Abraham”. Bellíssima manera doncs d’entendre l’encarnació.
Diu Luter: “no hauríem portar-amb els jueus tan hostilment, ja que entre ells hi ha cristians futurs i diàriament es registren conversions. Són ells, i no nosaltres, els pagans, els receptors de la promesa en virtut de la qual sempre hi haurà cristians a la posteritat d'Abraham que reconeixeran a aquesta beneïda descendència. La nostra causa reposa només sobre la gràcia, no en cap promesa alguna. Qui sap com i quan? La forma ideal d'actuar consistiria en què visquéssim nosaltres com a cristians i els arrosseguéssim cap a Crist. “ Aquí hi veig una sentència que continua en ferm: “Qui estarà disposat a convertir-se al cristianisme, si veu que els cristians es comporten tan poc cristianament amb els altres? No, estimats cristians, no és aquesta la forma d’actuar. Digueu-los la veritat amb bones maneres; si no volen acceptar-la, que se'ls deixi tranquils. Quants cristians cal no aprecien a Crist, que no escolten les seves paraules, que són pitjors que els pagans i els jueus, i els deixem en pau; més encara, caiem rendits als seus peus i els adorem gairebé com a ídols.”
I conclou Luter i també concloc jo:
“Deixem això aquí de moment, i demanem a Déu que no s’acontenti amb il·luminar i parlar, sinó que inflami i que visqui en el cos i en l'ànima. Que Crist ens ho concedeixi per la intercessió i la voluntat de la seva estimada mare Maria.” Amén.




No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.