La gran tribulació

Tots sants 2017

“Aquests són els qui venen de la gran tribulació”. Ho hem escoltat en el llibre de l’Apocalipsi. Què és la tribulació? Aquesta paraula avui no s’usa gaire. Abans s’emprava molt més, “estic atribolat, et veig atribolat, atribolada, no t’atribolis...” tenia un sentit d’aflicció i d’intensa preocupació.

Hi ha una manera de llegir la Bíblia que concep l’Apocalipsi  no com un llibre profètic, com ho era el llibre de Daniel, sinó que presenta les visions de Joan en el seu temps, quan la tribulació  estava essent viscuda pels precursors del cristianisme. Quan els apòstols i els altres deixebles eren perseguits i martiritzats...

A l’Església sostenim que tot aquest llenguatge apocalíptic anuncia la aflicció personal individual del cristià. Recordem el fill pròdig, en el moment que toca a fons com a persona, reconeix que hi ha una crida a tornar al pare. Així la tribulació esdevindria més aviat una oportunitat que es dóna quan hi ha crisi, una ocasió de creixement: tornar al Pare, gràcies a la sacsejada de l'aflicció, com va dir Jesucrist: "Us dic això perquè trobeu la pau en mi. Al món haureu de patir, però tingueu valor: jo he vençut el món "(Joan 16,33). D'aquesta manera el catolicisme afirma que els missatges sobre la gran tribulació es refereixen a etapes de grans dificultats personals (segrestos, dols, abusos, fallida econòmica o laboral, presó..) que esdevenen oportunitats que tenen un lapse definit en el temps de Déu mentre perfecciona l’ésser humà 'com l'or es purifica amb el foc'. Ho diu ja el llibre de Job, model de paciència enmig de les adversitats: "No obstant això, ell sap en quin camí estic: si em prova en el meu gresol, sortiré pur com l'or" (Job 23:10).

Quin dubte hi ha que avui al nostre país, a la nostra ciutat, molts estem atribolats, seriosament afligits i preocupats. Aquesta setmana m’he trobat en diversos ambients persones que ploraven o que m’han dit que havien plorat. Uns decebuts, altres angoixats, d’altres indignats, molts atribolats... Jo em pregunto: i si és que hem tocat a fons i tot això que estem vivint és una ocasió per créixer personalment i comunitària?

Les benaurances dibuixen el rostre de Jesucrist i descriuen la seva caritat, expressen la vocació dels fidels associats a la glòria de la passió i de la Resurrecció: il·luminen les accions i les actituds característiques de la vida cristiana, són les promeses paradoxals que sostenen l’esperança cristiana enmig de les tribulacions, anuncien les benediccions i les recompenses anticipades als deixebles. (Catecisme de l’Església Catòlica, 1717)

Les benaurances han estat inaugurades en la vida de la Verge Maria i de tots els sants. En ells tenim els models concrets per viure la benaurança, la santedat que és la plenitud de l’amor.  No obstant avui contemplem els sants no individualment sinó com a grup. Formen un gran tapís de vius colors. N’hi ha tants en el decurs de la història que no caben en el calendari. Han estat dones i homes pecadors com nosaltres i que no obstant han procurat viure la plenitud de l’amor.

Enmig dels problemes del seu moment històric concret, els sants van cercar i van trobar la solució. Preguntem-nos si som persones dels qui plantegen problemes o dels qui ajuden a trobar les solucions...

 Sabem que personalment i també com a poble, som pacífics. La Pau i Treva de Déu de l’Abat Oliba, fou una institució que va ajudar a pacificar la societat. Avui estem cridats a ser pacificadors i enginyosos. Però els sants no són figures de passat. Nosaltres creiem que en la comunió entre les persones santes, és a dir, entre els qui per la gràcia estem units a Crist mort i ressuscitat. Uns vivim encara pelegrins en aquest món. Altres, ja difunts, es purifiquen, ajudats també per les nostres pregàries. Altres, finalment, gaudeixen ja de la glòria de Déu i intercedeixen per nosaltres. Tots junts formen a Crist una sola família, l'Església, a lloança i glòria de la Trinitat. Amen.

,