Coherència

Coherència (Diumenge XXXI, 5 de novembre de 2017)

Les paraules de Jesús que recull l’evangeli d’avui, van ser pronunciades al Temple, dos dies abans de la Passió, per tant en un context difícil de persecució . Jesús destaca la responsabilitat que tenen al capdavant del Poble de Déu aquells que exerceixen algun ministeri, alguna guia. En la mateixa línia de la profecia de Malaquies que hem escoltat a la primera lectura:  parla dels sacerdots pecadors que estaven al servei del Temple al seu retorn de la deportació, ja cinc segles abans de Crist.

En la primera part de l’evangeli es descriu com són els escribes i fariseus. Jesús afirma la seva responsabilitat però alhora els acusa d’inconseqüència, d’egocentrisme i de vanaglòria. Jesús reconeixia la seva autoritat. Els doctors o escribes eren els responsables del magisteri religiós a Israel i per tant representaven legalment la continuïtat de la càtedra de Moisès. Jesús desautoritzava algunes de les seves opinions personals, però no encara el seu ofici d’ensenyar al Poble la llei i els profetes. Per això diu feu el que ells us diuen però no imiteu la seva conducta perquè diuen i no fan. El valor de la Paraula de Déu no està condicionada a la virtut del missatger (Gomà). Però els que la proclamem i no la complim som motiu d’escàndol. Jesús ens demana coherència. Diu José Antonio Pagola, comentant aquest evangeli que “el nostre exemple de vida més evangèlica canviaria el clima a moltes comunitats cristianes”. Igualment els polítics que invoquen la llei i són còmplices d’una xarxa de corrupció. O parlen de democràcia i usen mètodes dictatorials. Fixeu-vos que els joves estan molt atents al que fem els adults, i quan un adult és coherent amb el seu comportament, encara que no hi estiguin d’acord, diu: "és autèntic".

Jesús, al Sant Sopar proposa una relació excel·lent entre les persones: l’amistat. En aquesta clau cal entendre les seves paraules d’avui. No digueu a ningú “mestre” ni “pare” sobre la terra perquè de pare només en teniu el del cel i tots vosaltres sou germans. Recordo que un missioner català a Xile, ens deia que un dia amb molta paciència, explicava a un grup de persones humilis aquest passatge de de l’evangeli. Allí és molt freqüent que als capellans ens diguin “padre”. “No llaméis padre vuestro a nadie en la tierra, porqueu no solo es vuestro padre el del cielo” I després d’explicar-ho de diverses maneres els preguntà: “Lo habéis entendido?” “I tots van respondre alhora “Sí padre!” La inèrcia no es ven fàcilment.

La Carta de Sant Pau a la comunitat de Tessalònica es manifesta el desinterès, l’amor i l’esperit de servei de l’Apòstol envers les seves comunitats. Així apareixia davant d’ells com a fidel missatger, transparència sense ombra del Senyor.

Aquests darrers dies, he vist plorar diverses persones per la situació que estem travessant al nostre país. Algunes plorant de tristesa i decepció, d’altres, també, de ràbia i d’impotència.  Fa poc, el Cardenal Omella deia: “En aquest moment com a pastor de Barcelona comparteixo el dolor i el sofriment de la gent. El meu cor plora amb ells. Jo desitjo i demano el Senyor que ens ajudi a superar la confrontació i a construir un futur en pau”.

Recordava que la nit de Nadal de l’any 1992, quan ja feia uns mesos que havia començat la guerra a Bòsnia, a Sarajevo, el cardenal Vinko Puljic, un home profundament compromès per la pau i els drets humans, es disposava a sortir a l’altar. Explicava que quan va començar la celebració , es va adonar que tothom plorava. El Cardenal Puljic va sentir també moltes ganes de plorar, però es va controlar perquè va pensar: “si jo també ploro, qui consolarà el meu poble?”. Plorar és natural. Deia Concepción Arenal que el plor és la manera d’expressar les coses que no es poden dir en paraules. I pels cristians el do de llàgrimes és una gràcia que Déu concedeix a alguns perquè vessant-les el seu cor es renovi sense parar.

Però certament no ens podem quedar en les llàgrimes. “Si plores perquè no veus el sol, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles” deia Rabindranath Tagore. Cal estar molt atents als esdeveniments. Cal procurar que la raó de la força doni pas a la força de la raó. Cal mantenir la dignitat. Cal solidaritzar-se amb els que més pateixen. Cal asserenar i cal consolar. Cal refer la pau trencada. I cal que es formin noves generacions de polítics amb vocació de servei.

Aquests dies un matemàtic em parlava de la llei de l’entropia: una funció creix en el transcurs d’un procés que es dóna la forma natural i l’entropia descriu allò que és irreversible en els sistemes termodinàmics. Ras i curt quan un procés arriba a determinat estat ja no té aturador. El llenguatge popular ho sintetitza: “Déu nos en guard d’un ja està fet”

Per trobar aquesta necessària pau interior, val la pena rellegir reposadament el salm d’avui: “Em mantinc en una pau tranquil·la,/com un nen a la falda de la mare,/ tot esperant els vostres dons.”