Elogi del viure

Homilia diumenge de Crist Rei 26/11/2017

Quan Miquel Àngel va pintar el Judici Final a la paret de fons de la Capella Sixtina es va inspirar en aquest passatge de l’evangeli que acabem de proclamar. És com si la paret hagués desaparegut i, de sobte, aparegués l’escena del darrer dia. És l’instant suprem en que Jesús Ressuscitat (porta les nafres de la Passió) fa un gest de reprovació amb el braç envers tots aquells que no han sabut reconèixer-lo en el germà més petit, en el pobre i el famolenc, en el malalt i el pres, en els seus enviats. D’aquesta composició grandiosa (hi ha prop de quatre-centes figures humanes) hi ha molts detalls que ens impressionen: Maria apareix com a arraulida al costat de Jesús, talment com Eva sorgida del costat d’Adam. I és que Jesús i Maria són el nou Adam i la nova Eva, els pares de la humanitat nova que va sorgint lentament enmig del dolor i que es manifestarà en plenitud el darrer dia. Miquel Àngel patia molt per aquell món tan corrupte com el que vivia, tenia contactes amb cercles prereformats i volia expressar plàsticament l’esperança d’una nova humanitat. També és ben curiós el detall d’aquella persona que per tal de no caure s’aferra en uns rosaris, que no són els nostres, sinó els que usen els musulmans.

El món nou només serà possible si ens estimem i si estimem allò que fem. Els manaments de Déu van molt més enllà dels preceptes humans, perquè neixen de l’amor i porten a l’amor. Tots ells es resumeixen en la caritat. Per això hem de fer-ho tot, fins les coses més petites de cada dia, pensant en la repercussió que poden tenir. Així ho escrivia Joan Maragall en el seu Elogi del viure:

“Estima el teu ofici,

la teva vocació,

la teva estrella,

allò pel que serveixes,

allò en que realment,

ets un entre els homes,

esforçat en el teu quefer

com si de cada detall que penses,

de cada paraula que dius,

de cada peça que poses,

de cada cop de martell que dones,

en depengués la salvació de la humanitat.

Perquè en depèn, creu-me.”

Diu un proverbi xinès que “el moviment d’ales d’una papallona es pot sentir a l’altra costat del món i pot provocar un tsunami” és a dir que un petit canvi pot generar grans resultats, insospitats.

I això ho podem aprendre ja de petits...

En Josep Maria i la Maria Electa avui celebren els cinquanta anys de matrimoni i són per a tots nosaltres un estímul i un exemple. Hi ha una secret.: Consideren que un dels aspectes que més ha reforçat la seva unió i que els ha sostingut sempre és el respecte recíproc. Creuen que no l’han perdut mai ni tampoc als fills. Respecte és mirada atenta, és estar ben atent a l’altre, a la seva manera de fer, a les necessitats de l’altre, és deixar que decideixi, lliurement, responsablement, això vol dir “respectar”. Ells, dos floristes de professió, han guarnit aquest altar durant molts anys... Les flors amb la seva bellesa són les coses més boniques del món. Recordo una anciana del meu poble, la Margarida llarga li dèiem, perquè era molt alta, que deia que el que més li agradava del món era el sol i les flors. Les flors tenen el seu llenguatge, les flors parlen i ens parlen. La rosa parla d’estimació, la flor de l’ametller evoca del despertar, la margarida la innocència infantil, d’ací a pocs dies ens regalarem flors de Nadal i tots sabem que el crisantem evoca la mort...

Quan Maria va demanar a Juan Diego que desplegués la seva tilma, en van sorgir unes roses bellíssimes que havia collit quan no era el temps, i la pròpia imatge de Maria, la Verge de Guadalupe, que s’havia revelat a aquell pobre indiet, “el més petit dels seus fills” com l’anomenà. Que Ella ens atorgui una mirada atenta i respectuosa envers tots aquells petits que truquen a les nostres portes. Amén.