Dijous Sant 2018

Cada sagrament està en connexió amb una realitat humana. Així el baptisme correspon habitualment al naixement, el matrimoni a l’amor dels  contraents, la unció dels malalts a la situació de feblesa de les persones grans o malaltes... I l’Eucaristia, amb quina realitat humana està connectada? A quina realitat antropològica es correspon? Jo crec que amb l’amistat, és el sagrament de l’amistat. És en el context del Sant Sopar que Jesús diu als deixebles: “a vosaltres us he dit amics perquè us he fet saber tot allò que he rebut del meu Pare”. Qui troba un amic ha trobat un tresor. En l’amistat no hi ha jerarquies. I les amistats s’han de  cultivar, s’han de cuidar... L’eucaristia ha d’enfortir els vincles d’amistat dels qui la celebrem. Sovint no sabem ni el nom de persones amb les quals fa anys que celebrem la missa cada diumenge. Ni el nom ni les circumstàncies personals, no sabem si travessen un moment de dificultat, ni si estaria en la nostra mà ajudar-los... Hauríem d’aproximar-nos amb respecte i delicadesa a cada persona.

“Cada dia ho veig més clar, que val la pena viure per estimar.” Així deia la cançó que cantava un amic badaloní avui molt malalt.  Sí, val la pena viure per estimar i per deixar-se estimar.  Ara a la llum de la Paraula de Déu hem de veure quina és la qualitat del nostre amor. És la gràcia la que ens fa passar d’un amor de necessitat a un amor cada vegada més oblatiu, de donació, d’abnegació...

Un amor que es posa als peus de l’altre. Aquest any el Papa Francesc anirà al centre penitenciari Regina Caeli de Roma on rentarà els peus a  12 presos de diversa edat i religió. Entre els dotze detinguts hi ha catòlics, protestants, ortodoxos, dos musulmans i un budista. Han estat triats per representar les diverses nacionalitats i confessions religioses. Tots ells viuran l’emoció de veure que el mateix Bergoglio s’agenolla davant d’ells per rentar-los, eixugar-los i besar-los els peus. Mai com aquests mesos a Catalunya hem tingut tan presents els presoners. Mai com ara els presos havien ocupat tant l’atenció dels mitjans. Certament estem vivint unes circumstàncies excepcionals i els presos són coneguts, activistes o dirigents polítics... però i les persones que porten anys a la presó? Recordo haver entrat algunes vegades en centres penitenciaris de Catalunya...  Haver hagut de passar 8  o 9 controls i saber que malgrat tan control hi continua passant la droga. Recordo haver vist com els presoners, s’alegren, com ploren quan reben una visita... No podem oblidar que visitar els pobres és una obra de misericòrdia: “estava a la presó i vinguéreu a veure’m”. El mateix Jesús passà una nit de la seva Passió a una estreta presó.

Ahir vaig tenir l’ocasió de visitar mossèn Joan Jarque, el cofundador de Catalunya Cristiana: té 90 anys i es manté lúcid i amb bon humor. Està escrivint les seves memòries. És un savi. Sempre s’aprèn al seu costat. Parlàvem de l’Església i dels seus ministeris. Em parlava d’un reconegut teòleg que deia l’Església és com un globus japonès de gas. La flama és Jesucrist que fa pujar l’aire, el globus tots els cristians, i els sacerdots i altres ministres som com els anells que sostenen el globus. Em feia pensar en la imatge de l’Església de Francesc: la piràmide invertida, amb una immensa multitud de laics que han de viure el seu sacerdoci baptismal i uns pocs ministres que hem de viure al servei del Poble de Déu. El clericalisme, diu Francesc, és dels pitjors mals... I també em feia pensar en aquell diàleg tan bonic de la pel·lícula De Dioses y hombres, quan un dels monjos trapencs amenaçats, quan es debatia si havien de marxar a Argèlia o s’hi havia de quedar i enfrontar-se a la mort deia als seus amics musulmans: ”nosaltres som ocells i podem volar en qualsevol moment”, referint-se que els poden destinar a un altre lloc. I una anciana musulmana el corregia amb afecte: “No els ocells som nosaltres, vostès són la branca que ens sosté”. Si els sacerdots sabéssim sostenir així les persones en la seva fe! Pregueu germans perquè ho sapiguem fer així.